La llengua de la llibertat
N’hi hauria prou amb aquest eslògan per respondre als constants (i amables) suggeriments perquè el català provi de fer-se una llengua més “simpàtica”. L’argumentació, com és sabut, parteix del malestar d’alguns sectors (quasi sempre castellanoparlants) per l’existència de mesures coercitives, o sancionadores, per protegir l’ús de la llengua pròpia. Ho diuen, de ben segur, pel nostre bé i pel bé de la llengua. No en tenim cap dubte. Però com que pertoca respondre amb la mateixa empatia i amb la mateixa bona fe desinteressada, aquí ve un enèsim intent. Ja no per justificar les coercions o sancions, sinó també per justificar el desig de primacia: i és que el català no és una llengua qualsevol. No és només oficial. Ni tan sols és només pròpia. També té un valor universal, per si mateixa, que és el fet de poder-se identificar com la llengua de la llibertat.
D’entrada, el català neix i es desenvolupa en un espai polític singular dins l’Europa medieval, associat a formes de govern pactistes, a institucions representatives primerenques i a una cultura jurídica que posa límits al poder: mentre neix, de fet, els comtes catalans s’emancipen de la corona franca. Després esdevé la llengua de les Corts, dels consells municipals, dels contractes mercantils i de la literatura civil, però no s’imposa des d’un centre imperial. Ni tan sols des d’una voluntat uniformitzadora: s’estén amb el comerç, amb el dret, amb l’autogovern, amb la tradició. Creix de forma orgànica amb la llibertat dels seus parlants, no contra ella.
També ho és per raons geogràfiques. El domini lingüístic català és de pas, d’intercanvi, mediterrani, connectat. Ports, rutes comercials i migracions han fet del català una llengua acostumada al contacte, al mestissatge i a la incorporació de l’altre. Malgrat el seu territori reduït ha estat sempre permeable, capaç d’absorbir influències sense renunciar a la continuïtat. Ho va tornar a demostrar durant l’onada immigratòria dels anys 60 i 70, i va consolidar-ho durant les dècades posteriors (ara veurem si en som capaços de nou). La identitat, en el nostre cas, no es construeix malgrat estar oberts, sinó precisament pel fet d’estar-ho. “Sou una gent molt tancada” és, per tant, una expressió injusta: en tot cas, som una gent escarmentada. Obsessionada a sobreviure. Autoprotegida. Això sí.
Tercer: el català no ha estat mai patrimoni exclusiu d’una classe dominant. Ha estat llengua de pagesos, d’artesans, de burgesos, d’obrers i d’intel·lectuals. Ha estat llengua familiar i llengua pública, llengua de carrer i llengua de cultura. Aquesta transversalitat explica que, fins i tot en contextos de repressió, hagi continuat viva gràcies a l’ús quotidià, voluntari i persistent de la gent. Parlar català ha estat quasi sempre un acte lliure, no pas obligat (fins i tot avui la seva obligatorietat és relativa). Però és que parlar-lo (o escriure’l) ha estat, de fet, un acte de llibertat en si mateix. Una veritable icona de la resistència contra els autoritarismes. I ho és com poques llengües poden dir que ho són. El català, per entendre’ns, seria una mena de La marsellesa de les llengües.
Finalment, el català no defineix una identitat excloent. No pregunta d’on vens, sinó si vols formar-ne part. Qualsevol pot fer-se’l seu, sense renunciar a res. En aquesta capacitat d’integració, en aquesta absència de dogma, es fonen llibertat individual i llibertat col·lectiva com si fossin una sola cosa. El català no demana submissió, sinó adhesió. Aquí no expedim passaports (de moment): aquí preguntem si parles o entens la nostra llengua, i aleshores esdevens un més de la família. Quan passegem pels aeroports, el detectem i diferenciem de seguida. Quan caminem pel carrer, també.
Per tant, la protecció del català no es justifica (només) per la seva posició de feblesa, ni només pels atacs que rep, ni tan sols només perquè sigui la llengua pròpia d’aquest racó de món, sinó perquè encarna històricament una manera d’entendre la convivència humana, la cultura i el futur. I aquests valors bé mereixen alguna sanció davant les manques de respecte. No poden quedar a mercè de la bona voluntat, perquè la llibertat també necessita protecció (“Freedom is not free”, que diuen els americans). Exigeix compromís, consciència i, quan cal, determinació. Una reculada del català és una reculada de la llibertat. Ells ho saben, nosaltres també. També caldria que ho sabés tot el món: els que passen, els que es queden i els que ens miren.
