07/10/2021

Les lletres i els podis

2 min

La concessió del premi Nobel de literatura ve precedida, a la tele i a les xarxes socials, de la imatge d'unes portes daurades tancades, amb aspecte de ser feixugues, i un rellotge amb un compte enrere, com qui espera a conèixer el guanyador d'un concurs televisiu, o una loteria, o el vaticini de si l'hivern serà llarg o curt per part de la marmota Phil. En realitat, es tracta ben bé d'això. El premi Nobel de literatura és, de fet, el màxim exponent d'un contrasentit que ens fa anar del món de l'art i el coneixement (la literatura se suposa que és aquestes dues coses) al de la competició esportiva, que és molt respectable però que és tota una altra cosa. La literatura no és una competició, sinó una plaça (els llepats dirien una àgora) on conversen les veus de les dones i els homes de tots els temps, tots amb tots, amb un nivell d'exigència que fa que les paraules de cada dia adquireixin el valor d'objectes artístics. És una superació de les limitacions que patim en la nostra comunicació quotidiana, i aquesta superació pot tenir resultats tan admirables que els podem llegir molts segles després d'haver estat escrits. La literatura és un triomf sobre la mort, i també (gràcies a la feina, mai prou aplaudida, dels traductors) sobre els obstacles que ens imposa la nostra ignorància. 

Tot això no té res a veure amb els podis dels atletes, però insistim a assimilar una cosa amb l'altra: com que els esports tenen audiència i mouen diners, volem que tot passi per aquest sedàs. Llistes de llibres més venuts, llistes dels llibres suposadament millors de cada any, de cada gènere, de cada dècada, de cada mitjà que vulgui pintar alguna cosa. Tot això hi ha de ser, perquè els llibres també són una activitat econòmica, i tots aquests aparadors fan bullir l'olla. Però és absurd voler suposar que existeix una taula amb la classificació d'autors i llibres, a imatge i semblança de les que sí que es poden consultar a les lligues de futbol, de bàsquet o de tenis.

¿Amb això vull dir que els llibres i els autors que tenen premis, i concretament el premi Nobel, són mediocres? De cap manera, segur que són bons llibres i bons autors, o molt bons. De vegades m'alegro en saber el nom del vencedor, perquè l'he llegit (va ser el cas de l'any passat, amb la poeta Louise Glück ), i d'altres, com enguany amb el novel·lista tanzà Abdulrazak Gurnah , em quedo igual, perquè és la primera vegada que en sento a parlar. Però evidentment el ressò del guardó, quan cau dins el que anomenem Primer Món, té molt a veure amb l'exaltació nacionalista que també és pròpia de l'esport. En aquest sentit, les quinieles espanyoles sempre tendeixen a la fanfarronada (quan se li va concedir a Bob Dylan no van ser pocs els que el reclamaven per a Joaquín Sabina, amb l'argument que és “el Dylan español”), mentre que les catalanes solen anar pel camí del victimisme (“per fi ens reconeixerien”) i el seu germà, el ressentiment (“no ens el donaran mai perquè Espanya ho impedirà, i si mai ens el donen, serà a en Pepet, que no se'l mereix”). 

Sebastià Alzamora és escriptor
stats