Les llibretes barrejades del PSC
1. L’ARA va publicar ahir una oportuna entrevista política a Salvador Illa. El líder del PSC va intentar sortir sec de qualsevol polèmica o contradicció que pugui esquitxar les decisions del seu partit. O les del PSOE, que és la seva central a Madrid, i que no en té poques, precisament. Si Illa té un punt fort, com va quedar palès quan era ministre de Salut en el tràngol de la pandèmia, és que sap emprar la retòrica al servei d’una causa. Aleshores, en els moments greus, li tocava parlar de morts, d’incerteses a l’engròs i de vacunes que semblava que no arribarien mai. Ara, en temes de política enrevessada, enraona amb els peus a terra i amb l’aire que s’atorga de responsabilitat, sense que li escapi el riure i sense posar-se mai vermell. El gest seriós i el verb encorbatat hi ajuden. Això no treu que el lector pendent de l’actualitat denoti que, a vegades, aquesta retòrica voreja el cinisme. Un exemple. Quan Esther Vera, directora de l’ARA, li pregunta amb qui pactarà el PSC el govern de Barcelona, Illa respon que això dependrà dels companys de l’ajuntament i concretament de Collboni. I, aleshores, ho rebla: “Som partidaris de no barrejar llibretes”.
2. No són partidaris de barrejar llibretes? Però si no paren de fer-ho, si les han barrejades més que l’escudella. Entre el Congrés i el Parlament, no han parat. Hi ha hagut investidures recíproques, suports fets a mida, pressupost per aquí, pressupost per allà, estabilitat mútua per no prendre mal... O es pensa, Salvador Illa, que la ciutadania es xuma el dit? Una cosa és que per conveniència del PSOE, d’ERC i ara de Junts, els partits facin veure que són de pedra picada, i que es mantenen ferms en els seus postulats, i l’altra és que la gent no s’adoni que la campanya electoral la fan sempre en vers, i que després governen en prosa. I, si convé, duen el Tipp-Ex a la butxaca per anar esborrant allò que convingui, intentant no deixar rastre.
3. Ras i curt, i per seguir amb la seva pròpia metàfora... Si no haguessin barrejat llibretes, ni Pedro Sánchez seria president a Espanya, ni Pere Aragonès ho seria a Catalunya, ni els presos polítics estarien indultats i fora de la presó, ni tampoc l’amnistia estaria de camí malgrat l’enverinament judicial, ni Puigdemont seria un interlocutor vàlid per a res, ni els mediadors internacionals tindrien cap paper en cap negociació. Les hemeroteques estan plenes de sonadíssims canvis de criteri. “Ni amnistia, ni res d’això. Ho repeteixo perquè quedi clar, ni amnistia ni res d’això”. Ho deia Salvador Illa en campanya i ho ha difós el PP en un vídeo per excitar la pròpia parròquia. Fa pocs dies, amb la investidura de Pedro Sánchez ja consumada, quan Gemma Nierga li preguntava a Salvador Illa pel cost a les urnes que podia tenir l’amnistia per als socialistes, responia que “no és una mesura que es prengui per criteris electorals, es pren perquè s’ha de fer”. Doncs no cal afegir res més. Fer política és, també, l’art de la contradicció, menjar-te un munt de paraules dites en unes altres circumstàncies. I qui dia passa, any empeny.
4. L’ARA va publicar ahir una interessant entrevista a Mònica Terribas. Quan Albert Om li pregunta a la periodista quina notícia li agradaria donar, respon: “Que deixessin de guanyar els líders de l’extrema dreta al món”. El 2007, ara fa 16 anys, Mònica Terribas em va entrevistar a La nit al dia quan tot just m’estrenava com a director de diari. Em va fer exactament la mateixa pregunta. “Quina notícia t’agradaria publicar?” No em vaig haver de pensar gaire la resposta: “Catalunya, nou Estat independent”. Encara que nosaltres no donem la notícia, per allò de l’arròs covat, segur que tots dos firmem qualsevol dels dos titulars. Quin es publicarà abans? No s’admeten apostes.
