Aquesta és la setmana dels llibres però el futbol ha ocupat totes les portades. La realitat és així. Als llibres se’ls dedica un dia a l’any i al futbol (al masculí) tota la temporada. No cal que ens posem les mans al cap. Llegir no ens fa més savis, ni millors, ni més lliures. Hi ha una llista considerable d’imbècils que tenen una biblioteca amplíssima. El que ens ha de preocupar són les prioritats econòmiques i socials. El que és lamentable és que tanta gent no es posi públicament les mans al cap perquè el futbol esborri tota la resta i arribi a ser una qüestió d’estat. El que s’ha dit aquests dies és tan delirant com altres vegades. No és que sobti perquè venim de casa sobtades. Però encara no hem sortit d’una pandèmia que ha deixat milions de morts i milers de seqüeles i el futbol passa per davant de tot com la piconadora econòmica que és. Amb aquells valors que pretenen tenir els clubs de futbol, quan en realitat són essencialment baluards del masclisme i l’homofòbia, de la competitivitat com a estímul pel sacrifici i de l’exigència. No es tracta de criticar un esport ni de com tria evadir-se cadascú. Els camins de la fugida són inescrutables. Es tracta de reflexionar i de pensar per què té aquesta preferència i qui la sosté. Qui domina el futbol, amb quins objectius i que si Florentino Pérez considera que ha de salvar el futbol perquè el 2024 no estigui mort, potser no és tan mala idea deixar-lo morir. Recordem que el seu projecte Castor no només va causar terratrèmols a les Terres de l’Ebre sinó que nosaltres els estem pagant. Sempre m’he malfiat dels salvadors. Però tornem als llibres, que és la setmana de Sant Jordi. Un cop a l’any. Tot i que aquest torni a ser un succedani i no aquella festa que ens alegrava el dia i els carrers. Un dia marxarà aquesta grisor.
Llegim perquè ens agrada, perquè hi trobem refugi i fins i tot esperança. Llegim llibres que diuen que són bons i a nosaltres no ens ho semblen, llibres que es fan curts i llibres que es fan llarguíssims. Llegim i subratllem i llegim en diagonal. Obrim llibres i hi deixem un punt ves a saber quants anys. Traginem títols amunt i avall un cap de setmana sabent que ni tan sols els traurem de la bossa però per si de cas. Olorem les pàgines de paper perquè ens portin lluny i fins i tot allà on hem estat, a allò que coneixem. Per la companyia. Per les veus. Per tot allò que hem pensat mentre llegíem i després de llegir un llibre. Per tot allò que ens tornaran a portar només mirant-ne el llom. No són de consum ràpid independentment de la velocitat que hi posem en llegir-los. Els llibres ens recorden com perdem la memòria i, al mateix temps, ens transporten a les edats, com la música, amb tots els seus records. Acariciem els llibres il·lustrats com si ens deixessin tocar un quadre en un museu. Acumulem tresors encara que visquem en pisos amb poc espai. Però els llibres no són només emocionals. També són pràctics. Les llibreries ajuden a esmorteir el xivarri dels veïns, els volums grossos serveixen per elevar l’ordinador portàtil i no acabar de destrossar-te la poca esquena recta que et queda. S’han vist llibres falcant una taula i fent de suport per sostenir el mòbil mentre algú fa un Instagram Life. Rellisca i cau. El mòbil.
Els llibres no fan soroll. Aquest Sant Jordi també es preveu força silent. Encara hem d’anar ordenats pel món. Una mica menys que l’any passat, quan el vam plorar tancats a casa i ens queia el sostre a sobre, per més que haguéssim pogut flairar una rosa. L’any passat, durant uns dies, ni tan sols es va parlar de futbol.
Natza Farré és periodista
