Una de les coses que més em revolten és que les reivindicacions socials oblidin de manera sistemàtica el marc de depredació fiscal en què viu el nostre país. Potser no cal fer la història d’aquest abús, feta amb prou detall i rigor per Ramon Trias Fargas i la seva Narració d’una asfíxia premeditada, una obra de la qual enguany farà quaranta anys de la primera edició. En tenim prou amb les xifres que la mateixa administració dona per bones: els famosos 22.000 milions que els catalans del Principat paguem cada any en impostos i que no tornen.
Tant és que sigui un sindicat de metges carregat de bones raons sobre la degradació del que havia estat un sistema sanitari admirat internacionalment, un lobi educatiu enderiat en la igualtat educativa, una vella patronal que vol més suport per a la innovació, o si es tracta del “sindicat” de llogateres, i tants d’altres. És incomprensible que en les seves exigències al Govern de la Generalitat aquestes organitzacions no tinguin sempre, sempre, sempre present que la majoria dels dèficits que denuncien tenen el seu origen en una asfíxia fiscal que situa el país molt per sota del que li correspondria per la seva capacitat de produir riquesa.
Em passa exactament el mateix en les defenses de la llengua catalana que es limiten a apel·lar al voluntarisme dels parlants. Tenen raó: són els parlants, parlant-lo, que guerregen la batalla per la llengua. Al capdavall, el termòmetre de la salut del català sempre es posa sota la llengua de qui parla. Però la febre no desvela la causa de la infecció. És cert que la batalla es lliura allà on es confronten el catalanoparlant que demana un cafè amb llet i el cambrer que no l’entén, o entre el repartidor d’Amazon i el receptor de la mercaderia que dona per descomptat que un treballador mal pagat és improbable que parli català. Però la guerra la fan uns altres generals en uns altres fronts. És a dir, que hi ha una relació estructural de poder desigual entre la llengua espanyola i la catalana, tenaçment mantinguda, i que és la que explica les nostres batalles, les nostres reculades i les nostres derrotes.
Potser no trobaríem un exemple més clar d’aquesta desigualtat de poders en la cantarella tan repetida que el català no s’ha de fer antipàtic. No ho sentim pas a dir de la llengua espanyola, que es veu que sí que té dret a imposar-se a l’escola a cop de denúncia als tribunals, o menystenint la clientela. I, en canvi, sí que es diu quan es volen fer complir les nostres pròpies lleis a comerços i empreses, perquè es veu que posar-los una sanció ens faria antipàtics, ai las! La desigualtat entre qui es pot permetre ser arrogant per imposar la seva voluntat i qui ha de ser simpàtic per evitar molestar els altres és l’expressió més genuïna d’un sistema de dominació que, si no en voleu dir colonial, poseu-li el nom que més us abelleixi.
Però no. El que em revolta més no és que l’Estat espanyol tingui un projecte nacional d’homogeneïtzació cultural i lingüística i que sigui voraç amb les colònies en el terreny econòmic. El que em sorprèn i indigna és la facilitat amb què s’ignora aquí mateix tant el maltractament fiscal com el lingüístic. Sembla que pel fet de ser resultat de situacions estructurals, s’hagi de donar per descomptat. A la pràctica, el marc mental des del qual es fan les crítiques, però també de les respostes que se’ls dona des de les instàncies de poder autonòmic, assumeix com a inevitable la dominació que porta associada la violència fiscal i lingüística exercida. Es tracta d’una injustícia fiscal i inversora per part de l’Estat, i d’una arrogància lingüística incorporada en aquest xip de la Hispanitat que ara ja sabem que és un paraigua cultural que permet no haver de distingir entre estrangers i espanyols, que van intrínsecament incorporades a la lletra de l’autonomia i a l’esperit dels autonomistes.
Soc partidari, oi tant, dels combats al carrer per mantenir el català. I també en soc dels pactes per aconseguir, ni que sigui prop del dia del judici final, un millor finançament singular per a totes les autonomies. I fins i tot, si cal, m’avinc a deixar que Europa traspassi a OpenAI tota la gestió de la diversitat lingüística –per a totes les llengües, esclar– i destini l’estalvi a la promoció de la seva diversitat.
Però ningú no hauria d’oblidar que en el combat per la prosperitat econòmica, per la justícia social, per la vitalitat cultural i de la llengua, els catalans de tot el domini lingüístic hi anem lligats de peus i mans. I tothom hauria de ser conscient que ignorar-ho, no repetir-ho sempre i fins a la sacietat, és fer-se’n còmplice. Sí: el col·laboracionisme, conscient o inconscient, també ens té lligats de peus i mans!
