Com més gran em faig, menys entenc les ciutats. No perquè m’hagin deixat de fascinar, sinó perquè cada vegada em costa més creure’m determinats relats. El món contemporani viu immers en debats urbans que semblen desconnectats de la realitat: paràmetres, densitats, aprofitaments, valors residuals… I jo camino pel meu barri i només m’interessen els jardins, les olors, les boires al matí, les places i les terrasses ben assolellades per fer-hi un cafè i llegir en paper per no enganxar-me al mòbil.
Si ho mirem amb perspectiva, el temps de les ciutats és un sospir dins la història planetària. Els nostres avantpassats Homo sapiens vivien arrelats a la casa. Des de la revolució agrícola, ara fa uns deu mil anys, els humans vam deixar de dependre dels cicles naturals i vam començar a dominar-los. Les primeres societats agrícoles vivien lligades a les estacions, al calendari i al règim de pluja. Per recollir els fruits, calia pensar en clau de futur, planificar-lo, domesticar-lo. Aquell moment va fer possible l’explosió de la demografia, la consolidació de la propietat, la institucionalització del veïnatge i, sobretot, el sentiment de pertinença a un lloc, a una casa.
Però no cal remuntar-se a la prehistòria: la literatura sempre em desmunta el que vaig aprenent als documents reglats de l’urbanisme contemporani. El llibre Paret mestra, de Joan Rosàs, publicat per L’Avenç, parla de la casa com a espai i com a família amb una lucidesa extraordinària. És important, enmig de la febre administrativa contemporània, reviure l'origen de les llars com a refugi: construccions sòlides, de pedra i amb una vegetació molt domesticada per allunyar les males herbes, els animals salvatges i, fins i tot, els esperits. Les masies, durant segles, han tingut elements simbòlics fabulosos com els espantabruixes: dos trossos de teula amb una peça de rajola al mig que semblava una llengua.
La casa va ser el centre de l’ordre social abans de la invenció de les ciutats. El 90% de la població vivia de la terra, i la casa era la unitat bàsica de producció, de transmissió i de memòria. Tota la família compartia els fruits del treball, el seu esforç i els seus guanys (i pèrdues), al servei d’un únic propòsit: conservar el patrimoni comú. Ningú no posseïa res per a benefici propi; tot pertanyia a la casa. Si l’hereu moria, la vídua assumia el lideratge, perquè la casa ho era tot: representació, estirp, vincles i comunitat.
La industrialització va trencar aquest vincle ancestral, i la casa va deixar de ser un lloc espiritual i comunitari per convertir-se cada vegada més en un producte econòmic. Fa temps que l’economia urbana ha transformat amb eficàcia les cases en “actius”, la ciutat en mercat i el veïnatge en circumstància, en paraules de Rosàs. I les ciutats passen, ràpidament, de les parets mestres als blocs amb forjats i pilars de formigó, on tot és nou i no es conserva d’una generació a l’altra. Les criatures reconeixen totes les icones dels cotxes, els logos de roba o les marques de l’alimentació ràpida, però no saben distingir les fulles dels arbres o les marques a les pedres de les cases.
Mentre llegia Rosàs, vam anar al festival Lluèrnia, el Festival del Foc i de la llum d’Olot, i em vaig reconciliar amb les ciutats que resisteixen el pas del temps sense caure en la imitació i la banalitat de les grans marques. Sota la direcció artística de Xevi Bayona, hi vam veure caps germinant de l’Escola d’Art d’Olot, vam veure ponts tremolant, fongs gegants als antics rentadors i feixos lumínics tallant l’aigua del riu amb unes cadències hipnòtiques. Vam veure retrats dibuixats per les escoles de secundària a la plaça Major, repintada amb una sensibilitat extraordinària. Vam caminar per les riberes del Fluvià, sense llum artificial i sense caure. Vam recórrer Olot amb les criatures exultants en una nit freda de novembre, però càlida per la màgia de l’escenografia nocturna. I llavors vaig pensar que prefereixo aquestes ciutats que defugen l’ordinari i, per uns dies, ens conviden a sentir coses molt diferents entre les mateixes pedres de sempre. Els dies 7 i 8 de novembre, a Lluèrnia hi va haver una fantàstica sensació de “casa”.
En l’era de l’individualisme rampant, tot es compartimenta, tot es trosseja i tot es replica. Les ciutats han perdut l’ambició de sorprendre, de celebrar els avantatges de viure en comunitat. Pertot es pengen llums nadalencs semblants i les ciutats fan curses per instal·lar arbres de Nadal que són iguals a tot arreu: són les normes del consum i ningú no gosa alterar-les. Però l’astúcia del festival Lluèrnia d’Olot no té rival, de moment, i des d’una aposta radicalment contemporània, molt tecnològica i disruptiva, permet reviure una dimensió de la ciutat que connecta amb el foc, els volcans, l’astrologia i els ritus. Pensar les ciutats també és assajar-ne usos diferents. En el cas d’Olot, funciona com un tro!
