Lluís Claramunt, un artista de vena lírica i expressionista (2000)

Article -traducció pròpia- de la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs (Barcelona, 1931 - Palafrugell, 2010) a La Vanguardia (22-XII-2000), arran de la mort del pintor Lluís Claramunt (Barcelona, 1951 - Zarautz, 2000). A Espais Volart (Barcelona) s’exposa ara una antològica de Claramunt, comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, i titulada Naufragis i tempestes.

El pintor Lluís Claramunt va morir el passat dilluns 18 de desembre de matinada, víctima d’una malaltia que des de l’estiu presagiava el pitjor. Va exposar per darrera vegada la passada primavera, a Sevilla. Un cop més, es constatava clarament que era un mestre de la pintura, a mig camí entre el lirisme i l’expressionisme, un romàntic irredempt que en cada quadre es deixava la pell. La va titular “Naufragios y tormentas ” i abordava tempestes d’estiu, de gel o de sorra i naufragis estremidors a alta mar o provocats per inesperats esculls. Em va reconèixer que se sentia afí al món de Conrad i Melville. I em vaig quedar pensant en el vaixell que havia pintat anys enrere a Barcelona i que d’alguna manera tornava a l’origen. Lluís Claramunt havia nascut el 17 d’agost del 1951 a Barcelona, on es va formar, i va començar a pintar als quinze anys, mogut, segons deia ell, per una força estranya. Pintava directament amb el color sortit del tub, de la manera més espontània i aparentment anàrquica, tot i que el seu treball sempre resultava commovedor i autèntic. No descurava mai l’estructura. El recordo sempre vestit de negre. L’atreia la Barcelona de la plaça Reial i d’Ocaña, les nits d’alcohol i de flamenc. Va començar a fer exposicions en els anys 70, primer en el Taller de Picasso, refugi d’artistes marginals, i després en la Dau al Set, on Salvador Riera el va posar a resguard de les incomprensions. La veritat és que Claramunt tenia molt bona fusta de pintor i quan va decidir instal·lar-se a Madrid la seva obra no va passar pas inadvertida: Juana de Aizpuru el va incorporar de seguida a la seva galeria. En realitat, era un nòmada que plasmava en la seva pintura les seves vivències i impressions, que li agradava fer llargues passejades nocturnes per les seves ciutats (Sevilla, Madrid, Mallorca, Marràqueix...). Deia: “Sempre m’ha ajudat treballar en llocs diferents dins d’un país, d’una ciutat, d’una casa, dins d’una habitació, en diverses parets”. Semblava com si el port de Barcelona l’hagués marcat, perquè en el seu taller madrileny del carrer de la Montera pintava una i altra vegada naus i vaixells en el mar o amarrats al moll, captant l’ambient portuari amb pinzellada ràpida i nerviosa, passant del més inspirat lirisme al dramatisme extrem, com si veiés en la pintura una lúcida metàfora de la vida.