La llum de la primavera
Com a experiència apocalíptica del segle XXI ens faltava aquesta apagada general. Ja la tenim. I anem sumant. Ara ja som experts en energia. Especialment en consumir-la. Perquè tota aquesta dependència que tenim de l’electricitat té a veure directament amb la quantitat d’energia que devorem. Es parla molt de com generar-ne més i molt poc de com gastar-ne menys. Però al final de la setmana les reflexions sobre un fet que va passar al principi comencen a quedar desfasades. Per històric que hagi estat el fet. I sobretot perquè, a part de les anècdotes més o menys simpàtiques que s’han explicat arreu i de l’empatia que sempre generen els usuaris de Renfe, qualsevol pensament elaborat amb bona fe sobre el fet de viure desconnectats del món digital sona tan càndid com el “tot anirà bé” o l’“en sortirem millors” de la pandèmia. No per res, o perquè justament abans de l’apagada llegia que el 2024 la despesa mundial en armament es va disparar (hi estic d’acord, el verb aquí sona ridícul) i ja arriba als 2,7 bilions de dòlars. Potser per això més d’un va pensar que, mentre perdíem totes les connexions i el fred de la nevera, ens cauria un míssil a sobre. Que imagino que si et gastes un dineral en armament és per fer-lo servir, al revés de quan pagues el gimnàs. Però queda clar que només un míssil que ens caigui a sobre o una apagada de llarga durada pot ser capaç d’allunyar-nos d’una pantalla, entre altres coses perquè ja hi ha massa gestions de la nostra vida quotidiana pràctica que o es fan digitalment o parlant amb una màquina. I en castellà, tot i haver premut el 2. Manténgase a la espera. La realitat, en la seva versió bufetada, és que de seguida que vam poder ens vam connectar a tot el que s’havia mantingut desconnectat per circumstàncies misterioses. “No sabrem mai la veritat”, diuen els que sempre sospiten de tot. Però esclar, és molt absurd que un govern demani que no s’especuli sobre les causes quan deixa un silenci etern perquè s’especuli sobre tot i més, i per acabar dient que ells mateixos no descarten cap hipòtesi. I al final haurem de creure que les alertes als mòbils només serveixen per fer simulacres. Que no estem preparats per a una emergència és evident, però almenys tenim míssils. I si vas en Rodalies no notes cap diferència. Però sobre el paper dels governs que decideixen que fins que no tenen informació precisa no cal dir res a la població fa mandra parlar-ne. És molt millor gaudir de la primavera. Perquè la primavera ha esclatat com feia temps que no la vèiem. Això sí que és un espectacle, i no el de les misèries habituals de responsabilitats eludides. El verd s’ha imposat amb una elegància espaterrant al nostre paisatge. Tot de flors que coneixem i de les quals no sabem el nom il·luminen les incògnites dels dies foscos. És un luxe que les estacions encara es desbordin i és un suplici pensar que aviat puguin deixar-nos. Veurem si s’aclareixen els enigmes sobre fenòmens energètics i quants rebots farà la culpa perquè tothom se l’espolsi, però veiem, ara i aquí, com es lleva una escenografia natural que ens connecta amb el que som més enllà del que fem.
L’apagada ha estat aquell fet insòlit i puntual que hi ha entre un partit de futbol i un altre; entre bancs que es compren i països que es venen; entre papes que s’esfumen i líders sindicals perpetus. Les pluges de la primavera van i venen mentre augmenten les vendes de plaques solars, generadors, llanternes i transistors. Perquè la pitjor previsió del món, quan encara tot era analògic, va ser la que cantava allò de “Video killed the radio star”.
