13/04/2013

Londres, 25 de maig: Barça - Madrid

1 min

Fa dies que es veia a venir que el duel final amb el mourinhisme hauria de ser en una final de la Champions. Passa a les millors pel·lícules: hi ha assalts, però els dos protagonistes es queden sols a l'epíleg, en l'escena més tensa, cara a cara. Un equip, l'únic, de la història que arriba sis anys seguits a semifinals no ha de tenir por de cap finalista. De cap. Entenc que fa mandra i nervis, que crisparà l'ambient, que els culers que puguin anar a Wembley no viuran escenes entranyables amb l'afició rival, com en ocasions anteriors. Que l'ambient estarà contaminat, enrarit, que es parlarà de tot menys de futbol. Que els mitjans del madridisme estaran insuportables. I que el pronòstic tècnicament és incert, perquè aquesta temporada el Madrid ha guanyat tots els duels directes contra el Barça. Però no em fa cap por, ho torno a dir. Si d'alguna cosa ha de servir tenir aquest equipàs és per reforçar la confiança i el coratge. No vull el Madrid a cap final, perquè per essència la meva felicitat és veure l'equip blanc eliminat com més aviat millor. Però aquest cop vull deixar escrit (ara que encara no està del tot escrit que hi arribarem nosaltres ni que ells hi seran) que ens hem de preparar psicològicament, que això ho tenim a la cantonada. Un culer que ho és molt, però molt, em diu que d'una derrota contra el Madrid de Mou a Wembley trigaríem deu anys a recuperar-nos-en. Deu. No l'hi vaig discutir, però vaig tenir claríssim que això té un remei: guanyar-la. Que en lògica proporció seran 20 anys de felicitat. Quines ganes que sigui 25 de maig a la nit.