Maccarthisme i vanitat

Qualsevol època de persecució política o d’utilització política de la por col·lectiva repeteix el mateix patró: la majoria no s’enfronta al poder, sinó que s’hi adapta. La servitud s’accepta amb una mansuetud subtil. Ho definia ja al segle XVI, Étienne de La Boétie: "Són els mateixos pobles els qui es fan encadenar; només deixant de servir ja serien lliures."

Sovint el motiu d’aquesta obediència canina no és la ideologia, sinó la conveniència. La por de perdre privilegis o seguretat econòmica empeny molts a sotmetre’s a qualsevol règim, encara que aquest es basi en la delació o en la sospita.

Una part important dels ciutadans dels EUA està avui en aquest procés de rendició somnolent, mentre el seu president va minant dia a dia els fonaments de l’estat de dret com un corcó. Si no fos tan ridícula la seva vanitat i tan òbvia la seva cobdícia i manca d’escrúpols Donald Trump potser faria gràcia. Si no fos tan productiva i útil per als seus interessos, potser també faria gràcia l’espectacle d’aquesta setmana de la diplomàcia britànica rendida als somnis de grandesa del constructor. 

Als anys cinquanta, el maccarthisme es va alimentar de la por al comunisme i de l’espectacle de les audiències públiques. Avui, la suposada amenaça és que universitats, mitjans de comunicació i institucions “desinformen” o “posen en perill l’ordre nacional”. L’argument és que la ciència i l’acadèmia manipulen el bon ciutadà, òbviament votant de Trump.

El maccarthisme als Estats Units (1947–1954) va ser una demostració moderna d’una lògica antiga. McCarthy va saltar a la fama amb un discurs on afirmava tenir una llista de comunistes que treballaven al Departament d’Estat. Tot i que mai no va presentar proves sòlides, el missatge va calar en una opinió pública atemorida. Des de l’FBI, Edgar Hoover proveïa informes i dossiers que sovint es filtraven als mitjans, alimentant rumors i sospites. Els sona? En paral·lel, pamflets com Red Channels (1950) enumeraven noms de periodistes, actors i músics suposadament vinculats a organitzacions “subversives”.

Milers de professionals del cinema, la premsa o la docència van acceptar signar juraments de lleialtat, assenyalar companys o guardar silenci amb l’únic objectiu de conservar les seves carreres mentre d’altres eren expulsats. Els qui es van resistir ho van pagar amb anys de discriminació, presència en llistes negres i humiliacions públiques. 

La diferència és que McCarthy només era un senador, mentre que Donald Trump i el seu entorn ocupen el poder executiu. El que abans era una retòrica que els covards transformaven en censura i ostracisme, avui s’està traduint en decrets, demandes multimilionàries que asfixien les empreses de comunicació, amenaces regulatòries, retirada de fons i pressions directes a institucions acadèmiques i culturals. L’objectiu de Trump és consolidar el control polític, convertint la discrepància en amenaça i la crítica i la dissidència en delicte antipatriòtic.

Quan els periodistes i professors callen per por de perdre la feina, quan els mitjans s’autocensuren per evitar demandes, quan les universitats adapten programes per esquivar represàlies, el resultat és un ecosistema submís i dòcil. D’aquesta manera sobreviuen però perden la seva raó de ser, que no és una altra que alimentar el debat democràtic.

El punt d’inflexió del maccarthisme van ser les compareixences en què milions d’espectadors van veure el senador atacar testimonis amb un estil agressiu i sense proves. L’advocat de l’exèrcit, Joseph Welch, li va llançar la pregunta que encara ressona: “Have you no sense of decency, sir?” (“¿No té cap sentit de la decència, vostè?”). 

Avui, els Estats Units semblen a punt de repetir aquella lliçó amarga de fa 78 anys: per fer desaparèixer veus n’hi ha prou amb l’autocensura induïda pel terror a la pèrdua econòmica i reputacional. La responsabilitat, doncs, no recau només en qui exerceix el poder sinó també en una societat que ha de decidir si es doblega o resisteix. 

De com evolucioni la llibertat d’expressió i la resistència dels mitjans crítics amb el poder als EUA dependrà també la capacitat de resistència a l’onada d’extrema dreta a Europa. El moment és crític i la supervivència dels mitjans de comunicació responsables i del periodisme lliure serà fonamental per plantar cara. Els periodistes no ho podran fer sols, la fortalesa dels mitjans estarà directament connectada amb la seva autonomia econòmica. I aquesta, amb el suport de ciutadans crítics que saben que la informació és un valor preuat.