Fa antic veure manifestar-se els nois de l’extrema dreta amb la mà alçada, el Cara al sol i sempre disposats a enviar qui no pensa com ells al paredón. Fa rònec sentir els seus líders parlant de cop d’estat, del principi de la fi de la democràcia espanyola, de govern colpista. Amb aquell verb florit que afavoreix el consum de naftalina, Abascal remata que la cosa s’acabarà amb “l’autòcrata amb afany de tirà assegut a la banqueta dels acusats o els que ens hi oposem a la presó”. Després cridarà a la “resistència civil” i a “lluitar per tots els mitjans”. I tan tranquil.
Però les crides al carrer no són el que més enverina la democràcia. Democràticament, l’aberració és acusar el govern de “passar de ser il·legítim a il·legal”. Considerar que quan la majoria no és de dretes s’està usurpant el govern és la llavor dels feixismes.
Per sort, a Espanya algunes coses han canviat radicalment en les últimes dècades. La més rellevant és que la pertinença a la Unió Europea protegeix la ciutadania dels històrics cops d’estat i també Barcelona de patir bombardejos cada cinquanta anys.
El moment és delicat i alhora interessant. Per motius d’oportunisme polític o de convenciment genuí –per al cas és irrellevant–, Pedro Sánchez ha construït una majoria alternativa a la dreta i als ultres pactant amb tots els partits perifèrics. Amb els acords amb PNB, CC, JxCat, ERC, BNG i EH Bildu, Sánchez podrà ser investit i reforçarà la realitat que Espanya només pot continuar sent un estat que funcioni si admet la seva naturalesa plurinacional. L’alternativa a una Espanya que explori l’estat federal és una Espanya bloquejada. L’alternativa a resoldre la incomoditat de Catalunya és una Espanya disfuncional. Per tant, la inflamació dels carrers de Madrid només és l’escuma dels temes de fons que avui estan en joc.
Acords amb els independentistes
L’acord dels socialistes amb Junts i ERC porta la negociació a les taules de treball on es reconeix un problema identitari i de recursos. Aquesta negociació, paral·lelament a l’exercici de l’amnistia, hauria de ser el gran èxit, però la realitat és que està condicionada al fet que els jutges facin la seva pròpia Transició. Si Narcís Serra va apaivagar els militars, ara s’haurà d’aconseguir que els òrgans judicials representin la realitat social i democràtica i que els jutges evitin interferir en la realitat política. La irritació de totes les associacions de la magistratura per la menció del lawfare en l’acord amb Carles Puigdemont obre un debat intern necessari dins el món judicial, però també provoca una dura reacció corporativa. Quan l’expresident diu que les comissions d’investigació sobre l’operació Catalunya i el Catalangate han “d’erradicar els elements podrits contra l’independentisme” agita l’ànim d’alguns jutges que han actuat amb impunitat.
L’aplicació de la llei d’amnistia serà un èxit de tots els partits implicats, però no serà plàcida. De fet, avui encara no sabem la lletra del pacte que inflamarà encara més l’ànim al concepte Madrid, allò que representa les institucions i l’estructura de l’Estat.
Una, dues, tres taules
En les negociacions competitives amb el PSOE, els independentistes s’han dotat de tres taules de negociació sobre els temes que totes les parts comparteixen: reconeixement nacional, llengua, recursos per a l’autogovern. Però cap dels dos partits oblida que en un any s’hauran d’enfrontar en les eleccions a la Generalitat i en realitat dibuixen una competència entre dues presidències “legítimes” i tres taules per negociar amb el mateix govern socialista. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, proposa avui a l’ARA una negociació conjunta liderada pel Govern. Sense recorregut immediat, perquè l’escenari avui és mantenir la competició interna dels sobiranistes i negociar cadascú per la seva banda amb un PSC enfortit. I haurem d’estar atents a les negociacions a l’Ajuntament de Barcelona.
Les reivindicacions ja històriques del sobiranisme es tractaran en les taules que condicionaran el govern Sánchez. L’èxit dependrà en bona mesura del parer del PSC en la negociació del finançament i de la identitat.
L’Espanya socialista sap que el seu futur passa per la negociació amb la perifèria i la recuperació i el desenvolupament d’una interpretació constitucional oberta. La interpretació de la Constitució que l’aznarisme i el felipisme han acabat compartint els ha convertit, sense reconèixer-ho, en els principals enemics de la unitat d’Espanya que tant diuen defensar. Per oportunisme o per convenciment, Sánchez sap que el seu suport vital a la monarquia i caminar cap a una Espanya federal són el seu servei a la unitat.
