24/01/2023

Els partits ho distorsionen tot

3 min
Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo ahir a la Moncloa.

Una manera força eficaç de detectar anomalies o disfuncions sociopolítiques consisteix a observar la densitat d'eufemismes amb què es tracten determinades qüestions. Ara els immigrants són "migrants", els pobres són "vulnerables", etc. El canvi de nomenclatura, però, mostra exactament el contrari del que volia expressar; és a dir, la immigració o la pobresa no només continuen on eren, sinó que les circumstàncies que les envolten han empitjorat. Si volen, facin l'experiment amb qualsevol altre tema i veuran que el mètode funciona. El tortuós i inacabable procés de renovació del Consell General del Poder Judicial, de final brusc i un punt enigmàtic, no en podia ser l'excepció. Periodísticament, als magistrats afins al PP se'ls denomina "conservadors" i als que són a prop del PSOE, "progressistes". Entre els al·ludits, l'eufemisme es concreta apel·lant a determinades "associacions" (el terme també és eufemístic, òbviament), el nombre de les quals podria suggerir una no polarització que, en realitat, és imaginària.

No estic insinuant que alguns d'aquests professionals estiguin servilment al servei del PP o del PSOE. No, el problema és tot just un altre. Es tracta d'una disfunció estructural relacionada amb el sobredimensionament i l'omnipresència dels partits polítics en el si de la majoria de democràcies liberals. Tot i que ens hi hem anat acostumant, el protagonisme dels partits en totes i cadascuna de les diferents esferes de poder, des d'una associació de veïns fins a l'esmentat Consell General del Poder Judicial, passant per claustres universitaris, associacions professionals, tertúlies radiofòniques o televisives, i totes les organitzacions i organitzacionetes imaginables de la societat civil en general, és totalment injustificable i puntualment aberrant. Ni la democràcia fundacional grega ni la moderna sorgida de la revolució americana de finals del XVIII o del parlamentarisme anglès del XIX havien previst, ni per casualitat, aquest protagonisme fora de mida que no només no aporta res, sinó que ho acaba distorsionant tot. Fa uns mesos, i en aquesta mateixa pàgina, proposava la recuperació del sorteig com una manera d'atenuar –que no resoldre– aquesta situació.

Som davant d'una situació inèdita? No, en absolut. Fixin-se en la cruesa d'aquest fragment d'Oswald Spengler a La decadència d'Occident, publicada fa un segle: "Segons la concepció antiga general, és evident que el que té seient al tribunal ha de servir els interessos privats i els interessos de partit. Els acusadors democràtics a Atenes solien, al final dels seus discursos, advertir els jurats del poble que si absolien l'acusat ric perdrien les seves meritacions processals". Déu n'hi do... I continua amb un altre referent històric: "Sila, l'any 83, a més de les proscripcions dels grans rics, va decretar també la devolució al Senat dels tribunals com a arma política, naturalment; i la lluita final dels poderosos troba també la seva expressió en el canvi constant en la manera de nomenar els jutges" [la cursiva és nostra].

L'última frase resulta molt esclaridora i reflecteix el que ha passat, passa i continuarà passant aquí: tenir la paella pel mànec no vol dir posar i treure jutges en determinats càrrecs –això canta massa– sinó variar les condicions del nomenament d'una manera arbitrària i acomodatícia, i sempre, per descomptat, amb l'excusa d'una suposada reforma que ho millorarà tot. La segona qüestió radica en l'ambigüitat referida a la ideologia o a altres circumstàncies condicionants (familiars, personals, etc.) de les decisions judicials, és a dir, al miratge il·lusori de la imparcialitat. Com qualsevol altra persona, un jutge és dipositari d'unes determinades creences i conviccions, ha tingut les experiències biogràfiques que ha tingut, etc. Això és inevitable i, en conseqüència, no cal perdre ni un segon fantasiejant el contrari, ni tampoc buscant impossibles mètodes per –diguem-ne– poder esborrar aquestes conviccions de la seva ment. Hi ha algunes coses, tanmateix, que són perfectament factibles. Una d'elles consistiria a no ocultar o difuminar les filiacions polítiques informals, però també clares, de determinats magistrats com si fossin una mena de secretet o tafaneria. Quan fos necessari, es tractaria de vincular-les amb el biaix argumental de les seves sentències per analitzar tècnicament la magnitud de l'esmentat biaix, si és que existeix. L'autor de referència en aquest àmbit continua sent Chaïm Perelman i, en general, l'anomenada Escola de Brussel·les (aviso que el llarg i dens Tractat de l'argumentació de Perelman és de les coses més àrides que he llegit mai; no se l'emportin a la platja).  

Ferran Sáez Mateu és filòsof
stats