25/08/2021

La mala gestió de l'ajuda a Haití

4 min
Un home passa amb un carretó per davant de cases afectades pel sisme a Les Cayes, Haití

El terratrèmol de magnitud 7,2 que va sacsejar Haití fa una setmana ha devastat el país: ha causat la mort d’almenys 2.189 persones i ha capgirat la vida de prop d’1,5 milions de persones més a l’oest de la capital, Port-au-Prince. Aquestes comunitats no tenen accés a serveis mèdics, refugi, aigua corrent ni menjar. I per si la catàstrofe no fos suficient, també han hagut de fer front a inundacions i colades de fang provocades per la tempesta tropical Grace i a la violència de les bandes que amenacen els combois que porten equipament i abastiments.

Per a nosaltres, els haitians, aquest és un altre dolorós episodi de déjà-vu.

El nostre país encara s’està recuperant del terratrèmol del 2010, quan la mala gestió de l’ajuda exterior va entorpir els esforços per socórrer els haitians. Ara la qüestió és quina és la millor manera d’utilitzar la nova ajuda que comença a arribar per tal d’atendre les necessitats dels supervivents i evitar els greus errors del passat.

Hi ha una resposta: confiar en les xarxes comunitàries haitianes que estan en contacte directe amb les víctimes i tenen experiència en la coordinació d’ajudes humanitàries.

Aquest any, els haitians es troben en una situació particularment vulnerable. Després de l’assassinat del president Jovenel Moïse el mes passat, la situació política continua sent inestable i el govern de facto lluita per garantir que l’ajuda es pugui transportar de manera segura des de la capital fins a la zona del desastre.

Malgrat tot, moltes organitzacions sobre el terreny han estat atenent necessitats locals, tal com ho han fet durant anys. Treballen amb grups comunitaris enfocats en àrees de salut, educació i desenvolupament que han continuat la seva missió des del terratrèmol del 2010, i amb organismes especialitzats de les Nacions Unides. No apareixen als titulars, però aquestes petites organitzacions haitianes estan fent la feina essencial de proporcionar serveis bàsics als residents després dels desastres naturals.

Des del 2010, Haití ha patit quatre terratrèmols, quatre huracans i un brot de còlera devastador. Cada episodi requeria assistència humanitària urgent, però el govern haitià i diverses organitzacions internacionals han fracassat en gran mesura en garantir que l’ajuda arribaria realment a mans de la gent desesperada en pobles remots. Trobar la manera de fer-ho aquesta vegada serà clau per a la recuperació del país.

Als rostres de les persones afectades pel terratrèmol de la setmana passada hi veig la mateixa valentia, el mateix esperit indomable, que vaig veure fa 11 anys després del terratrèmol que, segons s’estima, va causar més de 230.000 morts. Però també hi veig el mateix crit d’auxili. El 2010, acabava de deixar el meu càrrec de portaveu de les Nacions Unides quan em van demanar que tornés com a assessora en cap de la missió d’estabilització a Haití, coneguda com a Minustah.

Les persones afectades pel terratrèmol esperen les racions alimentàries del Programa Mundial d'Aliments (WFP) de l'ONU, a Camp-Perrin, Haití.

Vaig actuar com a enllaç entre les Nacions Unides i el govern d’Haití mentre els avions carregats d’ajuda internacional arribaven a un país que no estava preparat per rebre-la. La missió acabava de perdre 102 mediadors i alts càrrecs en el sisme. El govern haitià també estava desorganitzat després de la mort de molts dels seus millors funcionaris. El terratrèmol va destruir parts del palau nacional i edificis ministerials.

En el caos posterior al terratrèmol, moltes celebritats i donants de grups internacionals i religiosos intentaven decidir, amb bones intencions, com i on utilitzar els fons que havien recaptat. En molts casos, no van consultar a les organitzacions comunitàries quines eren les necessitats més urgents de la gent, per la qual cosa moltes de les iniciatives d’ajuda humanitària van derivar en un malbaratament contraproduent i ineficaç. 

El problema va anar més enllà de les donacions privades. La Creu Roja Americana va ser criticada per haver gastat més fons d’assistència humanitària per a les seves pròpies despeses del que havia declarat. En altres casos, gran part de l’ajuda va tornar als països donants en forma de contractes per a la retirada de runa.

El que vaig presenciar aleshores ens obliga a preguntar-nos què podem fer millor ara. Tot i que les Nacions Unides van coordinar algunes iniciatives per proporcionar ajuda, haurien pogut fer més per donar suport a les xarxes comunitàries locals. Enmig d’una destrucció inimaginable, el que va destacar va ser la dedicació de molts metges, infermers i treballadors humanitaris per salvar vides.

Podem aprendre dels errors del passat. Quan les comunitats locals es van involucrar en la resposta al terratrèmol del 2010, la distribució d’ajuda va millorar. Podem buscar i escoltar les seves veus i donar diners directament a les famílies, que coneixen millor que ningú les seves pròpies necessitats. A l’hora d’adquirir i distribuir aliments per a les poblacions necessitades, hem de procurar que no afecti els agricultors locals.

El simple fet de preguntar als residents què necessiten pot evitar moltes errades. Encara recordo els intents caòtics de deixar caure des dels helicòpters els paquets de menjar i aigua per als residents de localitats properes a Port-au-Prince. Als llocs de distribució on la gent bescanviava vals d’aliments, algunes persones intentaven colar-se davant d’altres. Les organitzacions locals van suggerir que les dones rebessin primer els vals de menjar. Assumien, amb raó, que les dones s’assegurarien d’alimentar els infants i que el menjar es repartiria de manera equitativa a les seves llars.

En un altre cas que vaig presenciar, després de l’huracà Matthew el 2016, un grup de donants es disposaven a enviar material de construcció a agricultors en un poblat destruït i es van posar en contacte amb un d’ells. El pagès els va declinar l’oferta amablement, dient que els seus veïns i ell ja havien reconstruït les seves cases amb runa reciclada. En lloc dels materials, va demanar llavors per a la propera collita i una vaca lletera que pogués substituir la que havia mort a causa del sisme.

Amb els esforços internacionals de recuperació en una etapa inicial, podem prioritzar aquestes veus i sortir del cicle de déjà-vu d’Haití repensant la manera de fer arribar l’ajuda a les persones que ho necessiten. Com diu un proverbi haitià, “Men anpil chay pa lou”: amb moltes mans, la càrrega es fa més lleugera.

Copyright The New York Times

Michèle Montas és periodista, assessora en cap de la Missió d’Estabilització de les Nacions Unides a Haití del 2010 al 2011
stats