Màlaga-Almeria: ruta sagnant (1937)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDel reportatge de guerra de Tina Modotti (Udine, Itàlia, 1896 - Ciutat de Mèxic, 1942) al setmanari 'Ayuda' (Madrid, 6-III-1937). Traducció pròpia d’un treball periodístic anònim que el catedràtic Bernardo Díaz Nosty i altres fonts atribueixen a aquesta professional intrèpida. Relat sobre la població que fugia dels bombardejos feixistes sobre Màlaga. Fins al setembre vinent el Centre de Fotografia KBr-Fundació MAPFRE (Port Olímpic, Barcelona) exposa obra de Tina Modotti, fotoperiodista, artista, molt activa a favor de les causes humanes a la guerra d’Espanya.
Morts i ferits, aixafats o trepitjats, es precipitaven pels penya-segats propers a la ruta. Eren éssers atacats d’una bogeria sobrevinguda, d’un deliri terrible i incontenible, de fugides de pànic sobtat. Famílies disperses i desfetes del tot... Les cunetes del llarg itinerari s’omplien d’una humanitat sobrera, d’ancians definitivament caiguts. Dones dèbils, fatalment rendides, i –una cosa més dolorosa per si no n'hi hagués prou– aquelles criatures destrossades, triturades, abandonades, moltes d’elles encara amb vida... Era impossible aturar-se; era impossible atendre tantes víctimes, vives, però desesperades, o mortes... [...] Tothom que hagi contemplat aquesta visió no podrà oblidar-la mai més. Pares i mares que arriben sense els seus fills o amb menys fills dels que tenien fins feia pocs dies. Canalla perduda, oblidada, que ha fet el viatge o part d’ell enmig d’una multitud constantment, incessantment, renovada; orfes absoluts que s’ajeuen sols, desemparats, damunt l’herba escassa d’un jardí o que s’arreceren isolats i esporuguits en el racó humit d’una plaça, o al peu pedregós d’una palmera o a recer d’un mur abandonat. [...] Tota aquella mainada cridava a les seves mares, però les seves mares no responien. La majoria d’ells ja eren orfes sense saber-ho. D’altres, si més no excepcionalment una mica afortunats, havien de tornar, en el moment menys pensat, al costat de les seves mares enllitades, convalescents, com era el cas d’una nena molt maca, malaguenya, Encarnación Mostaso. Però d’entre tots aquells nens que s’aplegaven, o que s’aïllaven desconcertats, cap d’ells era tan adorable com aquella colleta que tenia per cap de família providencialment improvisat a una encantadora noieta de no gaire més d’onze anys, Valeria Gordo Vara, de Vélez-Màlaga. La metralla assassina els havia convertit en orfes a mitjan camí. Ella es va fer càrrec dels seus tres germanets més petits, un d’ells un infant de mamella, que, com una mareta acomboiava entre els seus braços com un tresor, fins que el Socors Roig va anar a recollir-los, a ella i als seus germanets, a la mateixa cuneta en què probablement la joveneta ferida que feia de mare va ajeure’s per morir.
