S’acostuma a dir que les persones som capaces del millor i del pitjor. La condició humana està dotada per expressar-se i actuar amb múltiples formes de bondat que donen lloc a mostres d’estima, empatia i solidaritat. Les expressions de maldat serien l’altra cara de la moneda: guerres, violència, xenofòbia, sadisme... Els exemples de crueltat són gairebé infinits, amb concrecions actuals injustificables i difícils d’explicar. El genocidi sistemàtic que practica Israel a Palestina n’és la major mostra ara mateix, però també el tipus de guerra que practica la Rússia de Putin a Ucraïna, el tracte vexatori als immigrants a l’Amèrica de Trump, les excuses de mal pagador de Mazón a València o bé l’abandó dels avis a les residències madrilenyes durant la pandèmia perquè morissin. No parlem d’errors o d’imponderables, ni de danys col·laterals, sinó de comportaments de persones a qui no els preocupa el sofriment i la mort dels altres o que, fins i tot, com en el cas israelià, semblen gaudir-ne de manera prou oberta. Es deshumanitzen col·lectius sencers i es practica amb ells una violència extrema fins a aniquilar-los, de manera industrial i organitzada. Grups humans desposseïts de drets i de la condició de subjectes, peces a destruir.
La història ens diu que, al costat dels coneixements i els esforços col·lectius que han portat al progrés de la humanitat, hi ha immenses expressions de barbàrie. Cerquem sempre, fins i tot en els casos més extrems i execrables, una certa causalitat, els perquès dels comportaments més inhumans. Certament, no per justificar-los, sinó per intentar entendre’ls tot situant-los en un origen i unes coordenades que haurien generat conflicte. La violència, i fins i tot la deshumanització, acostuma a tenir unes arrels, per més repugnants que ens resultin. El que ens corprèn i ens supera és quan la violència extrema, el fet d’infligir dolor o l’assassinat no tenen cap explicació i sembla que es practiquin de manera absolutament gratuïta, perquè sí. En el cinema o la literatura n’hi ha bons exemples: La taronja mecànica d’Anthony Burgess portada al cinema per Kubrick. Però era ficció. Individus amorals desposseïts de qualsevol noció de bé i de mal, capaços de matar per plaer sense cap mena de filtre o reacció de penediment. La vida humana com una cosa que pot ser destruïda i aniquilada a voluntat. No es tracta només ni principalment de psicòpates o de persones amb trastorns mentals greus, sinó d’individus aparentment convencionals que, quan tenen la possibilitat d'actuar anònimament, expressen aquesta pulsió de manera desfermada.
La Fiscalia de Milà ha obert una investigació sobre les caceres humanes que van tenir lloc durant el setge de Sarajevo. Entre el 1992 i el 1996, centenars de persones adinerades van pagar una bona quantitat per anar a practicar com a franctiradors i matar persones innocents, també vells i criatures, com una mena de safari que consistia a abatre ciutadans espantats. Aquests “turistes” no tenien res a veure amb el conflicte dolorós i sagnant, i res els connectava a Bòsnia. Senzillament, tenien una magnífica oportunitat per deixar anar les seves pulsions més elementals i salvatges. El tema sembla que estava ben organitzat per una mena d’agència que feia packs de viatges a través de la ciutat de Trieste, i consistia en desplaçament, equipament, armes i peces a cobrar, i resolia el seu retorn a la normalitat després de l’experiència. S’afirma que els clients eren empresaris i professionals liberals aficionats a la cacera, a l’ús de les armes i a alliberar tensions amb l’exercici de la crueltat. Disposats a pagar fins a 100.000 euros –o el seu equivalent–, i un plus quan el que es cobraven eren criatures. La investigació s'està fent a Itàlia, però sembla que hi havia gent d’altres nacionalitats, entre ells espanyols.
Només cal recordar que el setge a la ciutat de Sarajevo va ser un dels episodis més brutals de la guerra de Bòsnia. La vida de les persones es va fer impossible en la població encerclada. A més dels bombardejos, conseqüència de l’actuació d’una munió de franctiradors al servei de Sèrbia i –ara sabem– també d’afeccionats a l’experimentació més gore. Hi van morir unes 10.000 persones, entre elles 1.500 criatures, i els ferits de bala van ser més de 55.000. Eduard Limónov, l’escriptor i activista rus, reconeix en la biografia novel·lada per Emmanuel Carrère haver-se enrolat en les files sèrbies per gaudir de l’adrenalina d’aquesta pràctica. Sembla, però, que no va ser un cas aïllat. Hi havia un producte turístic estructurat i comercialitzat.
Falten paraules i adjectius per definir-ho. Va molt més enllà de condemnar organitzadors i participants. Si es processa penalment els responsables, no serà suficient per esborrar la vergonya que provoca que això hagi estat possible. Superen qualsevol imaginació distòpica sobre el nihilisme, l’amoralitat i la condició humana. És la recreació d'El cor de les tenebres. No hi ha prou menyspreu ni lleis suficients per condemnar-ho. Es pot continuar pensant en la capacitat de progrés de les societats humanes després d’expressions com aquestes?
