La ‘mamma’
Aquesta història m’ha cridat poderosament l’atenció per dues raons concretes. La primera és que Pastes Sanmartí, situada a la plaça de l’Església número 8, a Caldes de Montbui, elabora bona part de la pasta amb sèmola de blat però, sobretot, amb aigua termal, tan típica del municipi. El fet que aprofitin l’escalfor natural de les populars termes per elaborar el producte m’ha semblat netament singular. La segona és que ho fan des del segle XVIII. Els Sanmartí són fideuers des del 1700, ni més ni menys, que és quan Isidre Sanmartí va començar a experimentar les propietats de la transformació del blat en farina i la famosa barreja amb l’aigua termal.
És evident que les aigües marquen la història d’aquest indret. Caldes de Montbui és unes termes gegants. Si ens endinsem pels emblemàtics carrers del nucli antic, descobrirem l’històric itinerari termal, on trobarem les antigues termes romanes i la famosa Font del Lleó, a part de l’església parroquial de Santa Maria i els coneguts balnearis, amb les seves aigües hipotermals -que se’n diu-, que emergeixen a més de 70 graus. Unes aigües clorurades sòdiques i carbonatades indicades per combatre el reumatisme, patologies respiratòries, obesitat, nervis i estrès. La visita a Caldes no s’acabaria mai i és altament recomanable, amb un interessantíssim Museu de Caldes (Thermalia), o la casa-museu dels Delger, el pont romànic, l’ermita del Remei... No t’ho acabes. La Font del Lleó és un monument centenari que ho resumeix tot: porta el mateix nom que el brollador, símbol d’identitat i misteri, tant per les aigües termals com pel raig que surt de la boca del lleó de pedra, que mai no ha deixat de fluir de manera abundant i amb una constància esbalaïdora, a una temperatura de 74ºC.
Paradoxalment, el problema que tenia l’Isidre Sanmartí era amb la temperatura i la composició de l’aigua, perquè la pasta se li posava rígida en poques hores. Es va passar mitja vida mirant de trobar la manera d’assecar la massa abans que se li endurís del tot: un sistema d’assecat exclusiu, totalment artesanal, que va fer fortuna. En aquesta empresa tricentenària encara s’hi poden veure els aparells de fusta, molt originals, amb els orificis per desfilar la massa i convertir-la en tallarines o espaguetis que podien ser conservats llarg temps. Quin invent, la pasta! I quins personatges. Com passa en altres nissagues mediterrànies, la seva història representa un devessall significatiu de coneixement: tot plegat té un no sé què que italianeja i et fa pensar profundament en la seva raó de ser. Les següents generacions dels Sanmartí sembla que només estiguin integrades per homes: Carles Sanmartí i Casellas, Josep Sanmartí i Castellà, Jaume Sanmartí i Farreras, Josep Sanmartí i Cladellas i, també, Jaume Sanmartí i Samsó (“l’avi”). Ell, juntament amb el fill, Josep Sanmartí i Casabayó, i l’esposa d’aquest, Eulàlia Rifé i Catafau, va donar una empenta definitiva al negoci. Aquesta presència femenina sembla crucial. Realment ho és. Eulàlia Rifé es va quedar vídua, va assumir el negoci i el va catapultar a la modernitat. És d’aquells personatges freàtics, quasi anònims, que són a la base de la nostra cultura llatina i que, sovint, freguen l’èpica per haver-se imposat en un món que durant segles han dominat els homes. Almenys en aparença. A tot arreu, al llarg d’aquestes històries centenàries, tard o d’hora descobreixes la figura de la mamma, a l’ombra del que, en realitat, sempre ha sigut un matriarcat.
M’ha fet gràcia descobrir que, a partir del 1998, Eulàlia Rifé i Catafau va deixar el negoci al fill, Carles Sanmartí i Rifé, però també que la continuïtat estigui assegurada per la filla d’aquest últim i que, al mateix temps, aquesta filla estigui casada amb un italià. El poder de la mamma és allargat i, sobretot, el representa un plat de pasta.
