L’EDITORIAL

Ens mantindrem dignes, pacífics i demòcrates

La idea d’un sol poble, la idea de concòrdia, ha de seguir marcant l’horitzó, per més dolor i ràbia que ara senti tanta gent

Davant la brutal arbitrarietat i parcialitat amb què està actuant la justícia espanyola per combatre el repte democràtic català, avui obrim el diari amb els versos inicials i finals del poema Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu, musicat i popularitzat per Raimon. Va ser escrit a mitjans dels 60, en ple franquisme, però també en ple desvetllament de la societat catalana: naixia la Nova Cançó, naixia Òmnium, naixia el sindicat CCOO, es fundaven escoles i esplais, es creaven partits d’oposició, el moviment veïnal agafava empenta... Era l’eclosió de l’antifranquisme, una primavera. Per això el poema arrenca amb l’emblemàtic “Ara digueu: «La ginesta floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles»”. Però alhora eren temps foscos, de dictadura, de presó i repressió, de llargs exilis, de resistència. Per això el poema acaba amb l’encara més emblemàtic: “Ara digueu: «Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble»”.

Aquests últims anys hem viscut una nova primavera catalana, la gent ha sortit al carrer a fer política, ha reclamat poder decidir, ha forçat el final del règim de la Transició del 1978, ha portat a un canvi del sistema de partits, ha exigit més democràcia, més llibertat, més justícia. La resposta de l’Estat ha sigut visceral i colpidora, fins al punt de posar en joc la mateixa essència democràtica institucional. Catalunya viu ara mateix sota una pressió autoritària inèdita. D’aquí que les apel·lacions a defensar la democràcia no siguin gens exagerades, tenen tot el sentit. Venen altre cop temps foscos, trontolla l’estat de dret a Espanya, violentat fins a extrems indicibles, d’una manera impròpia d’una societat europea avançada.

Des de divendres, nou polítics i líders civils pacífics elegits democràticament són a la presó. Són presos polítics. Set més són a l’exili. Són exiliats per motius polítics. És una vergonya. A tretze d’aquests representants ara privats de llibertat se’ls acusa de rebel·lió i sedició a partir d’una violència que no ha existit mai, que no han exercit ni han promogut mai. Al contrari. L’acusació és una falsedat, una ficció jurídica inaudita. El món ho ha vist: durant tots aquests anys de mobilitzacions massives, el moviment sobiranista català ha sigut immaculadament i emfàticament pacífic. S’ha alçat tossudament en peu de pau, s’ha adreçat a tothom amb raons i arguments, s’ha esforçat a incloure totes les sensibilitats ideològiques democràtiques, de totes les procedències i cultures. Ha fugit dels discursos identitaris, s’ha esforçat per superar el nacionalisme clàssic, per bastir un marc de discussió participatiu. Ha sigut exemplar. Altra cosa ha sigut l’estratègia seguida.

En tot cas, en aquests moments tan greus, tan dramàtics, per difícil que sigui, així ha de seguir sent. Malgrat la duresa i la profunda incomprensió exercides també tots aquests anys des dels nuclis de poder polític, judicial, mediàtic i econòmic espanyols, així s’ha de mantenir el moviment sobiranista. Ara com sempre: digne, pacífic, democràtic. Sense caure en provocacions ni sectarismes, sense defallir. La idea d’un sol poble, la idea de concòrdia, ha de seguir marcant l’horitzó, per més dolor i ràbia que ara senti tanta gent.

Precisament aquest dissabte feia deu anys de la mort de l’advocat, historiador i polític Josep Benet, l’inspirador intel·lectual d’aquesta idea força durant la dictadura; l’home, a més, que durant el franquisme va fer de la defensa dels presos polítics una palanca de denúncia del règim. Benet, activista incansable, en els moments més durs va saber mantenir el rumb i la dignitat del país des de l’activisme cultural, social i polític.

Igual que els versos d’Espriu, recordar l’exemple de Benet és necessari i oportú. Ho és per als advocats que hauran de batallar contra una justícia polititzada; ho és per als polítics que amb poca experiència hauran d’assumir responsabilitats i lideratge pensant en tot el país; ho és per a les entitats civils que hauran de repensar el seu rol davant la situació d’emergència democràtica en què ens trobem. Perquè la causa general organitzada contra l’independentisme és un atac en tota regla a les regles democràtiques, és una ficció d’una gran feblesa jurídica, fruit de la incapacitat de l’Estat d’afrontar políticament un plet de naturalesa política. I està fent molt de mal. No només als que en pateixen injustament i directament les conseqüències, no només a una Catalunya intervinguda políticament -amb les institucions sota control i en situació de paràlisi-, sinó també a la societat espanyola en el seu conjunt, que està reaccionant amb preocupant passivitat davant la degradació de drets civils i polítics fonamentals com la llibertat d’expressió i d’opinió, davant la vulneració de la separació de poders. On són els demòcrates espanyols? Com es pot tolerar una deriva autoritària d’aquest abast?

Sens dubte, l’independentisme ha comès errors com ara menystenir la resposta de l’Estat, no parlar prou clar a la gent de les dificultats que vindrien, voler córrer massa... Però a l’arrel de la terrible situació d’avui hi ha una Espanya intransigent davant la qual ara cal recompondre forces, lideratges i estratègia. Vetllar pels presos i els exiliats, denunciar arreu la ignomínia que pateixen, fer valer els resultats del 21-D per recuperar al més aviat possible la Generalitat sotmesa al govern il·legítim del 155, governar per a tothom, recosir el país al voltant de la bandera bàsica de la democràcia... Aquestes són les tasques urgents, i ingents, que tenim al davant com a país si volem guanyar-nos un futur de llibertat, si volem mantenir-nos fidels al servei d’aquest poble.

Més continguts de