Marca Catalunya
És força inevitable que en temps de crisi les nacions es repensin, reformulin les seves estratègies i afirmin la seves fortaleses. El que em sembla incomprensible és no fer-ho i anar a redós d'un estat espanyol amb uns nivells de prestigi internacional absolutament erosionats. En Carles Capdevila, en la seva columna del dilluns 20 d'agost, ho expressava molt bé. Deia que era sorprenent que no treballéssim sistemàticament en com ens organitzaríem si fóssim independents. Ell deia que un futur estat modern ha de treballar el tema de forma ordenada i eficient.
Moltes vegades em pregunto si realment volem la llibertat que demanem o si actuem com aquells ja no tan joves que només parlen de la seva independència personal però que no surten de casa dels pares.
Tot això se m'ha acudit una vegada més llegint l'important cos teòric que existeix, especialment en anglès, sobre la construcció de la imatge dels països. No parlo de propaganda, parlo de tenir clar que la identitat té unes bases però que no és fixa, que es construeix, que no es tracta només de ser sinó també d'esdevenir. Que la història compta, naturalment, però que els projectes són importants perquè són els que determinen el futur, malgrat la història. Els Estats Units en són un exemple clar. Primer van construir el somni i després la independència. Amb un somni potent, diferenciador de la vella Europa -que patia fortes reminiscències feudals-, varen aglutinar gent amb històries, cultures i llengües tan diverses com sovint contraposades. I aquest somni, malgrat les seves contradiccions, continua aglutinant esperances.
Un altre exemple menys conegut però molt més recent és el de Noruega. Durant els darrers vint anys Noruega, de manera discreta i silenciosa, ha anat construint una imatge i consolidant uns valors interns de ciutadania pacífica tolerant i dialogant. La reacció del govern del país, de la família reial i de la ciutadania en general immediatament després dels brutals atemptats a Oslo i a l'illa d'Utoya va indicar que els noruecs han assumit el pacifisme com a part integrant de la seva identitat, i que aquesta marca no es destrueix a base de bombes.
D'alguna manera, també la Barcelona dels Jocs Olímpics, potser sense voler, va crear una marca que encara resisteix.
Molts estats destinen una part important del seu pressupost a crear marca. Els Estats Units, el Canadà, França, la Gran Bretanya, Corea del Sud, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Israel o més recentment Colòmbia tenen aquesta qüestió al centre del seu projecte nacional. Però repeteixo: crear marca no és posar anuncis a la premsa internacional, sinó guanyar-se el respecte amb uns valors concrets posats a prova. Parlo de valors i de reputació que d'una banda serveixen per a cohesionar internament i d'una altra ajuden en qüestions tan diverses com atraure turisme o tenir influència. Rarament es parla de marca, tot i que quan es parla de nation branding tothom sap de què es tracta, però també es parla de diplomàcia pública o de poder tou. En definitiva, és una estratègia de diplomàcia pública conscient i deliberada que acompanya pràcticament cada sector de l'economia i de la societat d'un país i que influeix en les percepcions. Alguns autors la defineixen com l'ànima, l'impuls vital d'una nació per la seva capacitat d'estimular l'economia, atraure talent i millorar la qualitat de vida dels ciutadans, ciutadans que, en darrer terme, amb el seu comportament i els seus projectes personals són els millors ambaixadors de la nació.
Hi ha rànquings que mesuren el poder de la marca d'una nació amb indicadors de governança, història, cultura, llengua, qualificació de la gent, sistemes econòmics i polítics, vitalitat democràtica, institucions socials, infraestructures, gent amb prestigi internacional, territori, nivell d'exportacions, turisme, inversions o immigració. (En el rànquing del 2011 el primer lloc estava ocupat pels Estats Units seguits d'Alemanya, la Gran Bretanya, França i el Japó.)
De tota manera, una nació té una imatge de marca havent-hi treballat o no. Aquest és el cas d'Espanya avui i també és el nostre, perquè no només depenem d'ella sinó que ella ens fa responsables de tots els seus mals: a escala internacional, del que es parla és de l'endeutament de les autonomies, no de l'escanyament a què són sotmeses o de la mala gestió de l'Estat amb aeroports on no ha aterrat mai cap avió o trens AVE a Jabugo.
Ens cal un projecte nacional i ens cal construir un relat. Quan ens hi posem? Perquè és veritat que els efectes són emocionals, però els beneficis són clarament tangibles. No voldria tornar a llegir que a un parell de setmanes de l'11 de setembre no hi hagi acord sobre què cal reivindicar.
