La mare que es va empassar la dona

¿Qui soc jo quan em converteixo en un cos que nodreix i acull, que cuida i protegeix un altre cos fràgil que no sobreviu sense mi? ¿On és la que era abans de dedicar-me a la tasca intensiva de gestar, parir i criar un nou ésser humà? Tot i que és la més universal de les funcions, la maternitat continua essent un fenomen estrany que, vist objectivament, podria ser un bon material per a guions de pel·lícules de terror. Si no fos per l’amor, per l’entusiasme i els enormes plaers que ens comporta procrear, seria esfereïdor que un ésser nou, desconegut i minúscul se’ns posés a dins i comencés a créixer alimentant-se de nosaltres mateixes i després en sortís en un moment donat mitjançant un procés que era tremendament dolorós fins que es va inventar la beneïda epidural. Que d’aquest ésser nou i estrany (la germana, l’estrangera de la Marçal) ens n’hàgim d’ocupar dia i nit sense descans, deixant del tot de banda les pròpies necessitats també és un comportament sorprenent si no es tractés d’una criatura, tant o més sorprenent com el fet que, un cop acabada la tasca de fer créixer els fills dotant-los de les eines necessàries per anar pel món amb seguretat i independència, marxen a fer la seva i tot d’una ens veiem obligades a recompondre una anatomia que deixa de ser maternal però és impossible que pugui tornar a la fase anterior.

Hi ha dues coses de la maternitat que em van resultar tremendament inesperades i xocants tot i que vaig créixer envoltada de mares i criatures petites: la primera, descobrir que algú et pot necessitar tant, fins al punt de no poder sobreviure, literalment, sense que en tinguis cura i no poder créixer amb salut i alegria sense que te l’estimis. Potser és aquest amor tan incommensurable, tan definitiu i total, el que anem buscant durant la vida adulta, l’amor de mare. L’altra gran sorpresa va ser descobrir amb quina facilitat la dona que jo era podia quedar enterrada sota la nova funció biològica com si res del que havia sigut abans no fos rellevant, com si passés a un segon pla. Per sort aquesta mena de bogeria necessària per a la supervivència de l’espècie dura el que dura la primera criança i no triga a aparèixer la necessitat de tornar a la identitat individual, al propi desig. La maternitat mística que encara defensen alguns corrents és del tot antinatural perquè penalitza, censura i anul·la la dona reduint-la a la seva funció de mare. Pot semblar una visió desfasada però quan es parla de criança natural, de tenir en compte únicament el que volen les criatures, en realitat és això el que estem fent: matant la dona per enaltir la mare. I quan els fills fan la seva ens quedem com es quedaven les mares d’abans: buides i desorientades, sense saber qui érem abans tenir-los. 

L’altre dia en vaig veure una, de mare que s’havia empassat la dona: era jove i tenia tres fills i quan el pare de les criatures la va cridar, vaig sentir que li deia “mama”. No m’hi avesaré mai, a aquest estrany costum dels matrimonis de dir-se papa i mama entre ells. Si no és un joc incestuós, llavors és que l’home i la dona han quedat anul·lats pel pare i la mare. Freud ens ho podria explicar molt bé, però fins i tot sense la psicoanàlisi ja es veu que és aterridora aquesta desaparició de la personalitat individual i la condició d’éssers sexuals. En això també hem de ser conscients de la influència que tenim en els fills en tant que models de referència: precisament per al seu benestar és important que les mares no deixem de ser dones o el deute que tindran amb nosaltres serà impossible de tornar. I del tot injust per a ells, que ens necessiten però no fins al punt que ens fem desaparèixer.