Mare
L’autocar està aturat en una cantonada, a tocar de l’escola, amb les portes obertes i el motor ja engegat. Els vianants que miren d’obrir-se pas, per la vorera, entre la canalla, flairen l’olor de la colònia matinal. Tots els caparrons es veuen acabats de pentinar i molts dels anoracs es veuen acabats d’estrenar. Són nens d’una edat en què encara fan petons i donen la mà sense cap recança a pares, mares, cangurs o algun avi que els han anat a acomiadar. Per les maletes o motxilles (que es veuen noves, també) ja s’endevina que marxen d’excursió o de colònies i que dormiran fora de casa.
A l’altra cantonada, camuflada rere un senyal de trànsit, hi ha una dona, de cabells negres i ulls molt negres, que va amb l’uniforme de treball; bata i pantalons blancs. Es mira l’escena amb la cara desfeta –l’expressió és exacta– de pena. Té els ulls envermellits, la boca, mig oberta, com si li faltés l’aire, i li pengen les galtes, com bosses plenes de plom. Sospira en veu alta, com alguns borratxos que obliden que al seu voltant hi ha gent. Fa uns gemecs d’impotència, cansament i ràbia, traient molt d’aire, massa. Amb el mòbil fa la foto, furtiva, a una nena. Una nena de cabells molt negres i ulls molt negres, vestida de rosa, que li dona la mà a la dona de cabells castanys, vestida tota de texà. La dona li agafa la maleta –també és rosa, nova de trinca– i fa cua, xerrotejant amb altres adults, per posar-la al maleter. Una monitora, o potser una mestra, des de dalt de l’autocar, crida tothom. Abraçades, petons, somriures i caps que es mouen. La dona de la roba texana fa un petó –ni massa efusiu, ni massa fred– a la nena dels cabells negres i un cop la veu, ja asseguda, li fa adeu amb la mà.
La dona dels cabells negres es tapa la cara de tant que plora. “Ai, filleta...”, sanglota. I s’amaga per seguir sanglotant, perquè la dona de la roba texana no la pot veure, no pot saber que ha anat d’amagatotis a l’escola, perquè li ho dirà al seu ex, i el seu ex li ho dirà al jutge, que ella ja ho sap, ho sap perfectament, que la nena no li toca fins d'aquí a set dies.
