Embolicar la troca
Diu Yuval Noah Harari que l’home “és un ésser capaç de crear ficcions i creure-se-les”. El problema de la ficció en política és que quan esdevé creença ens pot situar amb molta facilitat en l’espai del risc. És a dir, en la pèrdua de consciència dels límits, que és sempre el punt de ruptura que condueix a la catàstrofe. El raonament polític gira al voltant de la relació de forces. I l’èxit és la capacitat de determinar la condició dels altres. Qui mana? En democràcia, aquell que pot acumular més complicitats. De manera que es tradueixin en majoria en el vot ciutadà. I aquí es combinen dos factors: la capacitat de crear ficcions que integren i agrupen la ciutadania i la complicitat dels poders socials, els econòmics i els mitjans de comunicació. Passar-se de frenada en qualsevol àmbit sovint es paga. Hem tingut un bon exemple de tot plegat en les eleccions generals del 23-J. Una gran majoria dels mitjans de comunicació de l’Estat van apostar de manera fins i tot grollera per la victòria del PP. I l’exageració els va sortir cara: van provocar una resposta reactiva dels ciutadans. I el PP es va quedar amb un pam de nas.
El resultat de tot això és la inacabable negociació per a la investidura de Pedro Sánchez, que corre el risc d’arribar a terme –si és que hi arriba– amb massa desconfiances acumulades. Ara ja no té cap sentit anar embolicant la troca llevat que realment es vulgui forçar la ruptura.
Tanquin la negociació o deixin-la córrer. Fins on es pot arribar ho saben tots. Si el que queda per fer és repartir càrrecs amb un pacte PSC-Junts a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació, accelerin. Si segueixen fent volar coloms, ja es veu el resultat: la desmobilització creixent, la pèrdua de credibilitat, la desconfiança, la desmotivació general. El 2017 es va voler anar més enllà del possible: ara es paga. El clima és de desinterès creixent. I l’independentisme ha posat de manifest els límits que tothom coneixia. Fer política és captar l’oportunitat. N’hi ha una de modesta: capitalitzar l’oportunitat d’influència i al mateix temps donar certa normalitat a l’independentisme, que és el que més irrita a Madrid. Seguir entretenint la jugada no porta enlloc. Llevat que Junts, passada la febre independentista, volgués tornar als seus orígens, fer de dreta nacional tot jugant a fer de frontissa entre PP i PSOE. Qui sap.
