Desitjos feministes per al 2020

Els enemics del feminisme estan avisats; no els en passarem ni una

M. ÀNGELS CABRÉ
M. ÀNGELS CABRÉ Escriptora i directora de l'Observatori Cultural de Gènere

Tinc tants desitjos d’any nou que no sé per on començar... Ja avanço que no penso anar al gimnàs, ni aprimar-me, ni retocar-me el nas. Odio els gimnasos, menjar és un plaer i m'agrada el meu nas. Però penso anar més al teatre, al cinema i a concerts. I plantar-me de tant en tant davant del mar, que tinc massa oblidat. Seguiré llegint igual –és a dir, molt– i seguiré essent igual de feminista –és a dir, també molt–. Els enemics del feminisme estan avisats; no els en passarem ni una. 

Aquí van els meus desitjos feministes per al 2020, que crec que compartiran molts i moltes feministes. Vull un any lliure de violències masclistes. Un any respectuós amb les diferències. Un any de llibertats i no d’opressions. Un any en què el bé comú triomfi sobre els beneficis particulars. Un any en què l’educació en la cooperació s’imposi als valors de la competència. Un any en què l’economia de les cures guanyi terreny al capitalisme salvatge. Un any que contribueixi a reduir la bretxa laboral i la bretxa salarial. (I no, no són el mateix.) Un any en què l’amor romàntic –tan perillós– deixi lloc a sanes relacions de parella sense exercicis de dominació. Un any solidari amb els que ho passen més malament (força, amics i amigues d’Open Arms!). Un any responsable amb els recursos naturals i bel·ligerant amb la contaminació ambiental. Un any en què els polítics i les polítiques pensin en els ciutadans i les ciutadanes i no en les seves cadires. Un any en què els drets i les llibertats pesin més que la sacrosanta Constitució espanyola. Un any en què ningú vagi a la presó per les seves idees polítiques. Un any en què surtin de la presó tots aquells i totes aquelles que hi són per raons polítiques. I si m'ho permeten... vull un any en què pugui dir el que vulgui sobre Déu, la Verge Maria i el Nen Jesús sense que ningú es posi les mans al cap, tot recordant que som en un país aconfessional. (Potser no van veure el Naixement present de fons al discurs de Nadal del rei.)

I com ja va dir el feminisme de la tercera onada (anys 60 i 70) –que el que és personal és polític–, em permetré expressar un desig personal, que deixarà ben clar que les feministes no creiem en la supremacia femenina –ho menciono perquè ara està molt de moda acusar a tothom de supremacista menys als supremacistes–. Sisplau, que Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la comunitat de Madrid, deixi de fer política o embogirem. Cada vegada que obre la boca i en diu una de les seves –parla de la inexistència del canvi climàtic, de la perillositat del feminisme o de l'absurditat dels permisos de maternitat–, penso en la feina que han fet totes les feministes que ens han precedit. Què hem fet malament, em dic? D’on surt aquesta dona i qui són els irresponsables que l'han posat on és?

Em pregunto si les dones com ella no són més que un incentiu per persistir en la lluita feminista, una manera de recordar-nos d’on venim i cap on hauríem d’anar.