Maria Aurèlia Capmany entrevista el president Tarradellas (1980)
Peces històriques
De l’entrevista de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) amb el president Josep Tarradellas (Cervelló, 1899 - Barcelona, 1988) publicada a L’Hora de Catalunya (26-II/2-III, 1980). Tal dia com avui de fa quaranta-cinc anys el president de la Generalitat provisional, Josep Tarradellas, convocava pel 20 de març d’aquell any eleccions al Parlament de Catalunya, les primeres després de la mort del dictador Franco.
[...] Hi ha tantes coses que ens podria dir Josep Tarradellas, aquest home insòlit, amb les espatlles inclinades pel pes de tanta història. Cal tenir en compte que el president Tarradellas sap ser seductor quan vol, i ens preguntem, mentre el veiem entrar, apressat i amable: menarem la conversa per allà on voldríem? O pels viaranys que ell haurà decidit? Vet aquí un bocí de l’entrevista, el que ha cabut en el limitat espai de L’Hora de Catalunya. [...] –President, hi ha una cosa que us volia dir avui i és que sereu un personatge insòlit en la nostra història recent perquè sereu un ex-president de la Generalitat. Us n'anireu d'aquesta casa tranquil·lament essent ex-president. D'aquesta casa, fins ara els presidents només els havien tret a canonades o morts. –No hi havia pensat. És veritat. Però encara em falten dos mesos. Espero que en aquests dos mesos no passarà res. No se sap mai, això. Però és veritat el que dieu. No hi havia pensat. –A la gent del carrer li preocupa molt què fareu com a expresident. Incordiareu el nou president...? No voluntàriament, sinó com a imatge... –En imatge potser sí, si no és que ho faci més bé que jo.
–El canvi de president... Aquest tràmit d'un president que cessa i un altre que entra, no l'hem viscut mai, nosaltres. –El problema està en què a hores d'ara ningú no sap com se farà, això. El nou president serà designat pel Parlament i nomenat pel Rei. Però el Rei vindrà aquí per donar-li possessió del càrrec, vindrà el cap del govern, seré jo com a antic president qui li passarà el càrrec... A més, el nou president no serà com jo president de la Diputació de Barcelona, una Diputació de 7.000 a 8.000 empleats amb un pressupost de 14.000 milions de pessetes. És la Diputació més important d'Espanya. Jo haig de dimitir de president de la Diputació. Però no sé com he de dimitir. Com s’arregla tot això? Ningú no ho sap! No sabem què farem. Esperem que el senyor Suárez torni de l'Iraq d'haver comprat petroli, si és que en pot comprar... –Oh, avui a la televisió deien que sí, que ens portarà molt de petroli... –Pels encenedors! –Però vós no creieu que les Diputacions acabaran desapareixent? –No. Amb el manteniment de les Diputacions i dels governadors, no sé pas què es podrà fer amb l'Estatut. Fa riure, més aviat, o potser plorar. […] –L’aversió que ens va tenir Franco als catalans va ser ferotge. Sempre recordo aquella frase de Serrano Súñer: «Tenemos Cataluña en la punta de las bayonetas». O sigui, que la idea era acabar amb el nostre país. Això era claríssim. Quan Catalunya va caure es va acabar la guerra. Sempre es parla de la batalla de Madrid, però la batalla en la qual va perdre definitivament la República va ser la de Catalunya... –El dia que Franco va arribar a Poblet es va acabar tot. Però avui dia jo viatjo molt per Catalunya i trobo als Ajuntaments molts nois de 25 i 30 anys que han recobrat la fe i la confiança en el futur. Això cal explicar-ho. Hi ha moltes facetes del passat i del present i del futur. [...]
