Maria Schneider, última carta a París
L’ any del Senyor de 1972, Maria Schneider i jo fèiem vint anys. Ella amb el paper de la seva vida a L’últim tango a París i jo debutant a la clandestinitat antifranquista a Barcelona. Tan aviat com es va estrenar la pel·lícula, les escabroses escenes de sexe, prohibides aquí, van propiciar un turisme no precisament cinèfil a Perpinyà. Només els tres primers mesos de 1973 –el film s’havia estrenat el 15 de desembre– els autobusos xàrter van vendre setanta-cinc mil viatges amb entrada al cine, al respectable preu de quatre-centes cinquanta peles. Vázquez Montalbán va escriure: “Media España se iba a Perpiñán a ver el culo a Marlon Brando”. “Lo verde empieza en los Pirineos” era la visió carpetovetònica del fenomen. La Trinca cantava L’últim tango a Manresa per als annals de la sodomització lubrificada amb mantega.
Tot allò em va inspirar el que esdevindria el meu únic llibre de ficció, que vaig escriure amb una IBM d’última generació, robada a la Facultat d’Enginyeria i amb què picaven la revista Universitat, òrgan dels estudiants del PSUC. Cartes a Maria Schneider. Els anys de l’onanisme. Li explicava les vivències de la lluita contra el feixisme, el nacionalcatolicisme i el creuament genètic de la repressió política i la repressió sexual. Luis Eduardo Aute em va escriure un pròleg preciós. Una editorial indepe d’abans de l’independentisme, El Llamp, va editar el llibre, que va ser un fracàs absolut. Fins que... Fins que el gran Àngel Casas, amic dels seus amics, el 12 de gener de 1990 va portar Maria Schneider al seu programa de TV1 Un dia és un dia i li va regalar el llibre davant de càmera explicant-li de què anava, i el llibre es va esgotar. Evidentment, quan escrivia aquelles cartes en doble clandestinitat de delicte polític i delicte comú de màquina pispada, no podia ni imaginar que un dia li arribarien, i, encara menys, que fullejaria el llibre en un programa televisiu de molta audiència. Aquells dies jo feia guàrdies nocturnes a La Vanguardia i no vaig poder assistir a la cita que en Casas m’oferia, però em va donar el contacte de Schneider. I li vaig trucar.
Ella va proposar que ens trobéssim on jo volgués, que així no em perdria, i vaig tirar del manual del guiri: el cafè Au Deux Magots. Feia mala cara, els tràngols d’aquella ficció que Bertolucci i Brando van voler que fos tan real com per fer-la plorar sense sobreactuar li dibuixaven arrugues i un envelliment prematur, pintats a l’oli amb els colors agressius de droga i malaltia. Vam pactar una conversa privada que en cap cas s’havia de convertir en entrevista pública, i vam anar a dinar al primer restaurant que li va semblar, al Barri Llatí. El menú ja anticipava que seria un àpat trist: ella va fer unes verdures al vapor i jo vaig demanar foie poêlé pensant que seria d’ànec i va resultar ser el ferruginós fetge de vedella que de petit em feia basques. Un beaujolais fresc just abans de fer-se bombolla va amorosir la taula.
Li vaig explicar el llibre, les cartes que li havia escrit pensant que mai no arribarien a la seva destinatària i que me les retornaria Elvis Presley cantant Return to sender. “Li agrada Elvis?”, vaig preguntar. “Jo soc de Bach, em porta l’harmonia al cos”, va respondre oferint un tema càlid per xerrar. A banda de la marranada d’anar a fer la mà, li vaig amollar que em semblava un monument al sarcasme que, havent-hi tantes pel·lícules ad hoc, la colla triés per a l’ominós “pecat solitari” una versió coral i un film d’autor, i no de qualsevol autor sinó de l’artista d’esquerres que després faria un memorable homenatge al partit comunista: Bertolucci, Novecento, que va poder finançar gràcies a l’èxit comercial del tango degut a voyeurs itinerants.
Li va interessar el tornaveu místic del joc que jo feia entre la Verge Maria i la Maria tot el contrari, ella, en un text pretensiosament sense majúscules: “l’estampeta de la verge maria presidia tots els llits. haurien de passar molts anys perquè fossis tu, maria sense verge, qui presidís tots els actes de tots els nostres llits”. Quan va morir, doncs, no em va sorprendre que ella, plusmarquista de transgressions de totes les morals, volgués un funeral catòlic, que es va fer a Saint-Roch, prop del Louvre i, encara més, que demanés que les seves cendres s’escampessin al mar des del Rocher de la Vierge de Biarritz.
No li vaig demanar –com tenia al guió– arribar-nos al pont de Bir-Hakeim, el barri de l’apartament d’aquella història truculenta del tango. Ni vaig tenir prou esma de donar-li l’última carta, que, aquesta sí, ja li vaig escriure en francès. Li dec tornar a Biarritz –m’hi allotjava quan em citava amb ETA–, entaforar la carta dins d’una ampolla de beaujolais i noliejar-la a l’Atlàntic des del Rocher de la Vierge. Segur que la llegirà, no debades va llegir aquelles cartes no menys impossibles en què, quaranta anys abans del seu sepeli marí, li predeia en alexandrins: “La mort baixa tranquil·la per sobre el mar lluent”. I, parafrasejant el Virolai, “guieu-nos cap al cel, guieu-nos cap al zel”.
