Llegim a l'ARA que El gran guerrero (Chief of war), de Jason Momoa, serà la primera sèrie comercial “parlada en gran part en hawaià”, cosa que, llegim també, “ha indignat els sectors trumpistes”. A l’article ens expliquen que aquesta llengua, actualment cooficial (i aquí ja sabem de què va, això de ser llengua cooficial) va estar prohibida des de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX (i aquí ja sabem de què va, també, això de ser llengua prohibida).
Em sorprèn que algú s’emprenyi perquè es fa servir una altra llengua que no sigui la seva, i que ja existia quan els seus avis encara no portaven calçotets, i em sorprèn, encara més, aquest fervor per prohibir coses “orgàniques”. “No parlis en aquesta llengua, et prohibeixo que et casis amb aquest”. Buscar motius d’indignació, constantment, amb mètode, sense cap vestigi d’intel·ligència, sembla que sigui l’únic plaer sexual de segons qui. Em provoca tanta calor pensar que un grup de gent està, en aquests moments, emprenyada perquè l’Aquaman parla en hawaià i no en anglès que trobo que ens caldria una Marie Kondo de les emprenyades. Estar emprenyat ocupa molt d’espai cerebral. “Aviam, vostè, per què està emprenyat?”, preguntaria ella. “Ah, és que l’Aquaman, que està tan bo, parla en hawaià a la tele, com si fos normal, i si ho fa ell, encara ho semblarà, de normal”, contestaria l’altre. I llavors, la Kondo li diria: “Enrotlli aquest mal rotllo i foti’l al calaix. I no piti al cotxe de davant, que encara no ha comès cap infracció, tot i que ja sé que vostè ho està desitjant. Oh! Ja n’ha comès una! Felicitats! Ja es pot emprenyar”.
