Ideologia de gènere

Què serà de l’Església, sense la gran reserva femenina d’ovelles necessitades d’ajut diví?

Ha tornat el terme "ideologia de gènere", i el deurem sentir sovint; l’Església i la dreta el posen en circulació cada vegada que consideren que cal treure un santcristo gros. Com que l’infern ja no es porta –sembla que fins i tot ha deixat d’existir–, cal trobar alguna cosa que faci molta por per demostrar que, si deixem fer a les feministes, acabarem molt malament. I ja el tenim: un concepte francament fosc, i a més les versions que se’n donen són totalment tramposes. Permeteu-me, doncs, que us expliqui d’on ve aquesta expressió i què pretén.

Durant segles les diferències de comportament que s’observaven entre homes i dones s’atribuïen a la naturalesa i, en últim terme, a la creació divina. Si Déu ens ha fet diferents, cal respectar aquesta diferència, encara que doni lloc a grans desigualtats. Al segle XIX, la ciència, encara molt rudimentària, tractava de reblar-ho: el cervell de les dones pesa menys que el dels homes, de mitjana, i per tant no estan fetes per estudiar. I així s’anava fent, sense poder canviar res, que no podem pas alterar allò que som per naturalesa.

Durant segles les diferències de comportament que s’observaven entre homes i dones s’atribuïen a la naturalesa, i, en últim terme, a la creació divina

A mitjans del segle XX Simone de Beauvoir diu allò de “No naixem dones, ens convertim en dones”; una primera impugnació de la teoria que som com som per naturalesa. Què vol dir que “ens convertim”? Doncs que hi ha uns models culturals que marquen com han de ser les dones i com han de ser els homes, i aquests models se’ns van transmetent al llarg de tota la vida per tal que ens comportem com s’espera segons el nostre sexe. De manera que, sense negar que hi ha una diferència que ens ve de la naturalesa, sabem que hi ha una gran part del que som que ens ha estat inculcat per la societat, que contínuament ens exigeix que complim les normes establertes.

Ah, però, si som com som per transmissió cultural, podem canviar si canviem la cultura! Al·leluia! I ens hem posat a analitzar la cultura. I, per distingir allò que és diferència natural d’allò que és diferència cultural es va començar a emprar el binomi sexe/gènere, sent el sexe el que és natural, per dir-ho així, i el gènere el que és cultural.

En el darrer quart del segle XX les Nacions Unides van organitzar quatre conferències sobre la situació de les dones, per tal d’avançar cap a la igualtat. L’última es va celebrar l’any 1995 a Pequín. Durant la preparació de la conferència ja va quedar clar que l’Església Catòlica s’havia posat d’acord amb l’Islam per aturar l’evolució en les formes de vida de les dones. I, naturalment, allò que més nosa els feia era el terme 'gènere'. Per quina raó? Perquè és el concepte que obre la porta a la possibilitat del canvi, de deixar enrere uns temps de submissió justificada per la nostra suposada feblesa física i mental congènita i de poder reclamar la igualtat. Ara bé, això no es podia explicar així, era massa lleig. Calia trobar uns arguments més simples i contundents.

I així es va fer: va aparèixer el concepte "ideologia de gènere", que ja sonava a cosa molt dolenta. 'Ideologia' té mala premsa i 'gènere' també. Segons l’Església –sovint representada per l’Opus, infiltrat llavors a les delegacions oficials de molts països–, la ideologia de gènere era una cosa repugnant, que no solament obria la porta a l’homosexualitat, sinó també a tota mena d’aberracions sexuals, com la pedofília o l’animalisme. Però això no és tot: la terrible ideologia de gènere pretenia també impedir que les dones fossin mares. Vaja, era una cosa inadmissible, que no podia figurar en un document de Nacions Unides perquè obria la porta a tota mena d’aberracions i maldats.

Sense negar que hi ha una diferència que ens ve de la naturalesa, sabem que hi ha una gran part del que som que ens ha estat inculcat per la societat

La batalla va ser aferrissada; en aquell moment, l’Església i l’Islam la van perdre, i el gènere es va convertir en un símbol, una bandera, la de l’oposició als retrocessos en l’àmbit dels drets, de les lleis, de les formes de vida. Tant, que tot es va tenyir de 'gènere', i un terme que havia sorgit en un context acadèmic, per la necessitat de designar allò que hi ha de cultural en el capteniment d’una dona, va esdevenir intocable. Qualsevol intent de matisar-lo en segons quins contextos era vist com una concessió a les forces més reaccionàries de la Conferència i del món. Què hi farem! Demanar racionalitat i precisió lingüística enmig d’una batalla d’àmbit mundial era demanar massa.  

L’Església però, com l’Islam, segueix la seva croada; quan hi ha un govern de dretes potser no li cal, algú ho fa per ella; quan hi ha un govern que vol avançar en les polítiques d’igualtat, tornem a la “ideologia de gènere”, en una versió ben maligna. Alguns bisbes espanyols s’hi llueixen de valent, i no puc creure que no hagin entès el sentit del terme. L’han entès perfectament. Per què, doncs, aquest acarnissament? Justament per no permetre el canvi de les dones: les dones emancipades intenten resoldre els seus problemes en lloc de resar. Què serà de l’Església, sense la gran reserva femenina d’ovelles necessitades d’ajut diví?

No cal patir, però. Ara un grapat de mascles heroics ha agafat el relleu, i ja van a cops d’espasa contra la ideologia de gènere.

Més continguts de