Les marines del pintor Eliseu Meifrèn (1898)
Peces històriques
De la crítica d’art d’Alfred Opisso (Tarragona, 1847-Barcelona, 1924) a La Vanguardia (28-IV-1898). És la primera gran referència periodística a l’obra del pintor Eliseu Meifrèn (Barcelona 1859-1940). Ahir era el 85è aniversari de la mort d’aquest artista vinculat inicialment a l’escola de Sitges i a la Barcelona dels Quatre Gats. Tot i decantar-se més tard per l’impressionisme, entre els modernistes destacava en el paisatgisme no urbà. Va ser director de l’Escola de Belles Arts de Palma.
[...] Les marines d’Eliseu Meifrèn son tanmateix molt simpàtiques, encara que la seva execució és una mica lachée, la qual cosa dimana sens dubte de l’admirable facilitat d’aquest paisatgista. Cal dir també que en algunes obres s’observa que aquest pintor no s’ha cenyit precisament a la realitat, però això mateix han fet altres artistes, dels més il·lustres. I aquí és precís remarcar la necessitat imperiosa de que tot paisatge sigui “precís” en el temps i l’espai, la qual cosa implica la conveniència de no fiar-se de la memòria; de tal manera que al no pintar-lo tal com és en resulta una “imatge-terme mig”, que no existeix en la realitat. Per tant, per fugitiva que sigui la impressió en un moment, aquesta ha d’ésser la que expressi l’artista. Així ho té en compte Meifrèn, i a això s’ajusta ell cada cop més. Va començar per ser un del grup que podríem anomenar escola de Sitges, caracteritzat per la seva brillant expressió del sol de migdia (tal com es veu, per exemple, en Roig i Soler); però consecutivament ha reeixit també en les notes crepusculars i en el plein-air, d’igual manera que en els efectes de lluna. Enamorat sincer de la natura, sent intensament la seva poesia i mai ha pintat res sense que el sentiment deixés de predominar sobre le metier, malgrat hagués d’incórrer en alguna falta... d’ortografia. Si diem que Meifrèn és un dels nostres més excel·lents marinistes se sobreentén que ha de ser un notable luminista, ja que la mar és una gran reflectora de llum. En aquest aspecte les seves notes són exactes però variades, i amb el mateix encert sap representar les esplèndides clarors del migdia de la costa catalana com les aurores i els crepuscles vesprals, essent digna de menció en aquest últim concepte una vista de Venècia des de la llunyania amb les llums enceses. [...] La libèrrima fantasia de Meifrèn quan ha volgut escapolir-se de la fidelitat del natural, li ha fet pintar quadres que poden ser discutibles pel que fa a la consistència, però que revelen una imaginació poderosa; tothom recordarà, en efecte, aquella tela immensa de Jesús sobre les onades. Era estrany, tal volta arbitrari, però no se li podia regatejar grandesa. ¿I qui podria queixar-se de que a vegades un artista sacrifiqui la veritat verista a la sublimació de les seves visions? ¡Tant de bo fossin tots tan poetes com Eliseu Meifrèn! La facilitat d’aquest artista és quasi llegendària, però no se li pot fer pas cap retret, i ja és hora d’acabar amb la preocupació de que només les coses fetes treballosament siguin dignes d’estima. No té pas cap culpa Meifrèn de posseir aquell talent per pintar prest i bé; la mateixa intensitat i rapidesa del sentiment l’obliguen a fer-ho, com vibren les cordes de la lira eòlica fregades pel vent. Si pinta sense esforç és perquè ho té per la mà; qualsevol procediment li resulta fàcil, subordinant sempre l’execució a la idea. [...]
