Reprenent el crim de la Guàrdia Urbana

Sembla que l’estigma és que una dona tingui sexe

Aquest article no pretén ser una crònica ni un relat de l'anomenat crim de la Guàrdia Urbana, no al·legarem la presumpció d'innocència ni esmentarem les particularitats d'una causa judicial que no coneixem; la nostra pretensió es parlar de l’escrutini al qual se sotmet les dones, de la sobreexposició del cas que fan els mitjans, de la cobertura exagerada de qualsevol incident, veritable o fals, de la vida de la seva protagonista, i del seu linxament públic i mediàtic.

Què és una notícia? Qui fabrica les notícies? Quins són els criteris de selecció? ¿De debò són notícia els articles que publiquen alguns diaris de màxima tirada, explicant que Rosa Peral ha passat uns dies en règim d'aïllament per una batussa amb una altra interna, i que l'han tornat a traslladar a la presó de Barcelona? ¿De debò és notícia, com vam sentir per la ràdio, que s'hagin complert dos anys des que la Rosa va ingressar a la presó? Curiosament, 'l'aniversari' no esmentava l'altre acusat, l'agent de la Guàrdia Urbana Albert López. Que no va entrar a la presó, també, l'Albert? Per cert, ¿algun mitjà ha publicat la vida amorosa i sexual anterior de l'Albert? Se sap si està o ha estat en aïllament? Si ha tingut alguna batussa amb algun intern? Que no és notícia, també?

No, no és notícia. La notícia és una dona que presumptament ha tingut altres relacions sentimentals i/o sexuals amb diversos homes, la notícia és que una dona tingui la vida afectiva sexual que vulgui i no la que el patriarcat imposa.

Mentre que per als homes les aventures sexuals són motiu d'orgull, per a les dones, seguint les mesquines normes tradicionals, són motiu de vergonya

La Rosa ha omplert molts programes matinals televisius, s'han publicat dos llibres sobre ella, la premsa li ha dedicat insults, desqualificacions i títols com “la dona més tòxica de Barcelona”, i se n'ha dit que és “d'un egoisme quasi pueril”. Sembla que l'estigma és que una dona tingui sexe.

Ens repugna el tractament dels mitjans; mentre les dones continuen infrarepresentades als espais d'opinió, són la diana clau de molts programes televisius i fins i tot de la premsa generalista, que va plena d'estereotips sexistes: missatges masclistes, continguts que dibuixen un model de vida i unes normes que les dones han de seguir. A les dones ens penalitza el físic, l'edat i la vida privada i sexual.

La Rosa també va patir la difusió d'un vídeo sexual en el cas conegut com la “pornovenjança”. Tant ella com altres dones han estat qüestionades, sospitoses per haver gravat o haver deixat gravar un vídeo sexual. Supremacia masculina i fals pudor. Mentre que per als homes les aventures sexuals són motiu d'orgull, per a les dones, seguint les mesquines normes tradicionals, són motiu de vergonya. Parafrasejant Siri Hustved, “la vergonya, aquesta substància viscosa de propietats adherents”.

Les dones pateixen la vergonya i els homes es passegen triomfants, però la vergonya i la culpa han de canviar de bàndol; la vergonya, la culpa i l'actuació delictiva són de qui va enviar i difondre el vídeo, una modalitat cada cop més estesa de violència sexual contra les dones.

La desigualtat real de drets entre les dones i els homes s'estén a la valoració de la seva experiència física i emocional, una doble moral que aplica criteris diferents per a actes idèntics segons si els ha fet un home o una dona.

Cal un canvi de paradigma en els mitjans; apostar per un model feminista de comunicació que revisi el punt de vista des del qual es mostra i es posiciona les dones, un model que repensi el sistema simbòlic de representació i les jerarquies de la discriminació, un model que reescrigui l'imaginari col·lectiu. La perspectiva de gènere és un repte per a la cultura periodística i les seves convencions. Les dones necessitem un discurs i una narrativa propis.

El crim i el càstig comunicatiu encara continuen sent definits pel patriarcat.

Més continguts de