El masclisme que no marxa
Vicerectora de la UOCQuantes vegades a una nena líder se li diu manaire? I quantes a un nen líder? Ho poso més fàcil: pensem en el barbarisme que dèiem fa uns anys, 'mandona' o 'marimandona'. 'Mandon' no ho sentíem ni ho sentim gaire, o gens.
I és que, més enllà del masclisme explícit que ja comença a marxar, aquell que se’n riu del físic d’una dona i no es fixa mai en el d’un home, aquell que atribueix per defecte les feines de casa i la cura dels fills a elles (com si ells no tinguessin casa ni fills), existeix un masclisme més subtil. Un masclisme instal·lat en la manera de veure el món que, si no ets molt sensible, és imperceptible.
Per exemple, per regla general, les idees expressades per dones, posem per cas en una reunió o una tertúlia, solen no ser atribuïdes a l’autora (“Algú va dir el dia anterior que...”), i en canvi les que han expressat homes són recordades amb l’autoria corresponent. Se sol donar també el que s’ha anomenat 'mansplaining', és a dir, explicar a algú, generalment un home a una dona, alguna cosa de manera condescendent i paternalista. També sol ser més fàcil deixar d’escoltar o menystenir una proposta d’una dona que no pas la d’un home. No dic que passi sempre, ni que siguin només els homes qui menystenen. Ho fan les persones masclistes. Hem crescut així: a mesura que ens desenvolupem, incorporem una pàtina patriarcal que fa que ho vegem així. Com també fa que vegem, per exemple, que si no hi ha més dones enginyeres o més homes infermers és perquè unes i altres ho han triat de manera lliure i sense cap condicionant cultural de creixença i educació.
El masclisme que persevera també fa que en les valoracions de feina el llenguatge s’utilitzi de manera diferent en funció del gènere. I aquí em va bé citar un estudi publicat enguany a 'Harvard Business Review' en què es van analitzar unes 81.000 avaluacions de més de 4.000 persones. L’estudi va trobar que als homes se'ls assignaven amb més freqüència atributs com 'analític', 'competent' i 'fiable', i a les dones atributs com 'compassives', 'entusiastes' i 'organitzades', tot i que l'acompliment d'homes i dones va ser el mateix amb mesures més objectives. Davant d’això, l’article llançava la pregunta: amb dos candidats iguals, a qui promocionaries? Algú que en les seves avaluacions d'acompliment és valorat com a analític o algú que és compassiu? I jo hi afegeixo: algú que és líder o algú que és manaire?
Com diu l’article citat, a moltes dones líders, sovint, per una banda se les titlla de manaires o agressives, però per l’altra se'ls aconsella que siguin més confiades i assertives. Val a dir que quan les dones són cooperadores i confiades no se les percep com a competents i que, justament, quan emfasitzen la seva competència se les veu antipàtiques i malagradoses, sovint cregudes. D’elles se n’espera la simpatia. Algunes fins i tot expliquen que davant dels seus col·legues masclistes amaguen èxits per no semblar cregudes i poder seguir gaudint del respecte dels seus companys. El masclisme no marxa i el feminisme (aclareixo per si de cas: la igualtat entre gèneres) no arriba.
