Massot i Muntaner, una estructura d'estat
Aquest dimecres ha fet vuitanta anys Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat, director (des del 1971, fa cinquanta anys) de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, historiador, assagista, i un dels intel·lectuals més importants de la cultura catalana en el trànsit entre els segles XX i XXI. La tasca de Josep Massot (“el pare Massot”, com molts el coneixem, o en Pep Massot, com l'anomenen els que hi tenen més proximitat) s'ha caracteritzat no tan sols per una capacitat de treball extraordinària, sinó també per un nivell sempre màxim de qualitat. Exigència, rigor, meticulositat i tenacitat són qualitats que se suposa que han d'acompanyar un monjo benedictí, i en el cas d'en Massot, això s'acompleix amb escreix. Afegim-hi altres valors que no són abundants, ni entre els religiosos ni entre els que no ho són: una intel·ligència brillant, un esforç per l'equanimitat que no exclou (al contrari, reforça) una visió durament crítica sobre la història recent (i, en particular, sobre la infàmia de la Guerra Civil i el franquisme), una generositat àmplia, una idea profunda del fet de viure en comunitat i de la responsabilitat de l'intel·lectual envers la societat i el país, una dedicació incansable i fins i tot una cosa tan insòlita, en els nostres dies, com una total absència d'afany de protagonisme.
Deixeble de Vicens Vives i de Pierre Vilar, ara David Ginard i Féron (un dels diversos i rellevants historiadors que podem considerar deixebles de Massot) li ha dedicat una biografia en format entrevista (Josep Massot i Muntaner. El combat per la història, publicat per Lleonard Muntaner Editor i amb pròleg de Paul Preston) i en les properes setmanes estan previstos actes de reconeixement i homenatge a la seva persona i obra. Són de justícia, perquè historiadors com en Massot i Muntaner ens fan una aportació impagable, que és treballar perquè no perdem la memòria. En un país on han succeït atrocitats com la Guerra Civil i la dictadura, el primer objectiu dels feixistes —i d'aquells que els segueixen i els reivindiquen, com veiem cada dia— és fomentar la desmemòria, la desinformació, el desconeixement i la confusió per esborrar el seu passat de criminals i fer-hi passar les víctimes, com a criminals. Els historiadors lluiten contra això, i és un combat desigual, perquè els mitjans amb què compten els falsejadors de la història són potents. Sense historiadors com Massot i Muntaner, en tot cas, no podríem ni parlar de memòria històrica. No és exagerat considerar la seva contribució com una veritable estructura d'estat.
L'obra escrita de Massot i Muntaner, que és mallorquí, demostra també que la història de les Balears no s'explica sense Catalunya, ni Catalunya sense les Balears. Molts devem molt als llibres que ha publicat com a autor, i també al catàleg insubstituïble que ha construït, al llarg d'aquests cinquanta anys, a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Molts d'anys i bons, pare Massot, i gràcies per aquesta feinada excel·lent.
