Màsters i justícia parcial
El judici contra Cristina Cifuentes per l'anomenat cas Màster, a l'Audiència Provincial de Madrid, té una repercussió bastant menor en comparació amb la polseguera que va aixecar el tema en el seu moment. Això té una certa lògica perquè del judici (que aquest dilluns ha arribat a la tercera sessió de les quatre que té previstes; el divendres 29 se celebrarà la darrera) no n'està sortint res que no sabéssim: que les qualificacions acadèmiques (concretament la nota d'un TFM, sigles pomposes per a un treball de final de màster de qui va ser presidenta de la Comunitat de Madrid) van ser fraudulentes. Presumptament, fins que el tribunal no dicti sentència. Cifuentes també està imputada en una peça de l'anomenada trama Púnica, de corrupció: ser imputat per corrupció s'ha convertit per a molts polítics espanyols (singularment dirigents del PP) en una espècie de rutina, un pressupòsit que queda compensat per allò que es pugui obtenir de la rapinya practicada a les arques públiques.
Tanmateix, també en això hi ha classes, només faltaria. Cristina Cifuentes va caure en desgràcia dins el PP, com ho demostra el fet que fins i tot es fes públic aquell vídeo en què apareixia ella robant uns cosmètics d'uns grans magatzems, en una gravació que algú havia guardat per utilitzar-la quan arribés l'ocasió. Fins i tot mitjans com el diari Abc li dediquen articles en què li diuen coses com “juguete roto”. Cifuentes, en definitiva, ha perdut la protecció del partit a tots els efectes, i tal vegada això té alguna cosa a veure amb el fet de veure's més maltractada judicialment que altres dirigents de la formació. Començant pel president i líder Pablo Casado, que va ser enxampat exactament en el mateix cas (una titulació acadèmica presumptament fraudulenta), però que va veure com el cas era arxivat quan va arribar al Tribunal Suprem: tal com el mateix Casado, per altra banda, havia presumit que succeiria. És oportú recordar que les titulacions ful tant de Casado com de Cifuentes havien estat expel·lides (que no expedides) per la Universidad Rey Juan Carlos I, pública però fortament vinculada al PP. I és ociós recordar que a les democràcies que anomenem avançades, els expedients acadèmics dels polítics no s'examinen als tribunals de justícia. No s'arriba tan baix perquè qualsevol polític que es vegi qüestionat en aquest sentit, el més normal és que dimiteixi, per una pura qüestió de punt d'honor. No pots aspirar a gestionar els assumptes públics si ni tan sols les teves qualificacions acadèmiques no són de fiar i han de ser escrutades per jutges i fiscals.
Jutges i fiscals que no sempre són imparcials, segons va reconèixer al programa Salvados, de La Sexta, el fiscal del Tribunal Suprem Salvador Viada. Aquest fiscal va admetre que la cúpula de la justícia, i en particular el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem, estan interferits pels interessos de dos partits polítics ben concrets, PP i PSOE. Si ho diu fins i tot un fiscal del Suprem, ens podem estalviar els comentaris.
Sebastià Alzamora és escriptor
