El mateix president per al mateix país
“Espanya no es trencarà”, diu Sánchez. Ja està trencada. De fa temps. De morts a les cunetes. Però estan tan obsessionats amb la unitat que no poden veure res més. Potser és perquè quan s’han de posar repressors s’uneixen molt. Els uns i els altres. Però quan han de governar els que s’autoanomenen progressistes, necessiten els separatistes, els que volen trencar Espanya. Aleshores es parla de deixar enrere uns anys en què no calia fer política amb Catalunya, només enviar policies i jutges. Ara toca fer política per necessitat de vots. No pel gust de fer-la. I concessions, esclar. Els uns i els altres. És el més semblant a una democràcia, però, venint d’on venim, se serveix el drama i sempre estem a punt per parlar de traïdoria i d’infàmia. Els uns i els altres. Si no fos que així roda el món, faria molta més gràcia.
La dreta no sap a qui cita, si a Machado o a Serrano, i la ultradreta titlla de nazis els socialistes, segurament perquè s’han fet un embolic amb el nacionalsocialisme, ells que són més propers al nacionalcatolicisme. Feijóo diu que no serà president perquè ell no ven Espanya. Hi ha una tendència a tractar-nos com a no espanyols, malgrat el qué pone en tu DNI. Insisteixen molt que som catalans, gairebé més que nosaltres mateixos. En realitat, Feijóo no serà president perquè no pot ser-ho, perquè no sempre el president és aquell que ha obtingut més vots. Els números no quadren, però això als del PP mai no els ha importat gaire. En tot cas, la democracia es así, no la he inventado yo. Com que molts dels qui es dediquen a la política no tenen cap altre ofici, haurien d’estar obligats, com a mínim, a veure Borgen un cop a la vida i a entendre-la. Sánchez també ha de prendre nota, perquè insisteix que un govern independentista no representa tota la societat. Com si hi hagués cap govern al món que representés a cada individu que forma part d’aquell país. Això no passa enlloc. Però com que del que es tracta és de jugar al joc dels disbarats, ara resulta que Sánchez representarà (amb idees i fets) tots els espanyols, també als que porten dies fent performances feixistes a la seva seu de Ferraz. Prefereixo Borgen, francament.
Però Catalunya no és l’única protagonista, fins aquí podríem arribar a Espanya, per això també es toca el tema del genocidi palestí, la inflació o el feminisme. Temes ràndom, que dirien els joves. Ah, i els bascos, que també són separatistes, i ¡que te vote Txapote! És impossible no veure aquestes sessions com un teatre ple de text, massa, i d’interpretacions sobreactuadíssimes, amb Rufián sempre com a primer d’excés. Cadascú, això sí, fa el paper que li toca, dirigit per unes coordenades previsibles. És un espectacle ple d’espòilers, fins i tot les espontànies fan el paper que s’espera d’elles i confessen que els agrada la fruita en ple debat. En realitat és tot molt poètic, si no fos que és tot polític.
Espanya repetirà president, serà una legislatura duríssima, com dramatitza també el periodisme; continuarà sent una monarquia i no es prohibiran els toros ni els toreros. Catalunya ha de pensar en el seu pla Renove amb urgència, ara que tothom diu que s’obre una nova etapa en què no es parla de molles ni de pa sencer sinó de supermercat. No se m’acut una paraula menys atractiva, però és evident que jo no en tinc ni idea del que és el charme polític. Només he vist Borgen un parell de vegades. Passi el que passi, és molt probable que els trens continuïn anant amb retard. I encara haurem de decidir si la paciència és resignació o realisme.
