La memòria curta
L’estranyesa en relació al passat es fa molt evident avui dia. S’assembla a un mal de cap quan hi ha canvi de temps i amenaça pluja. Acaba aclaparant qui no hi està avesat. Presento a classe l’informe de la Comissió per la Veritat i la Reconciliació del Canadà, publicat el 2015. Aquesta comissió va recollir els testimonis de sis mil persones nadiues que van ser separades de les seves famílies per agrupar-les a les Residental Schools, on se’ls prohibia parlar la seva llengua, dur els cabells llargs, vestir-se amb les robes tradicionals o respectar els rituals del seu poble. Les Residential Schools van funcionar a l’Amèrica del Nord durant més de cent anys sota una fórmula de genocidi cultural. La divisa deia: “Kill the indian, save the man ” [Mata l’indi, salva l’home]. Un estudiant etziba: “¿No seria millor mirar cap al futur en lloc de remoure tant de sofriment?”
Les ombres del passat tornen. La memòria són totes les coses que no volem saber. Sobretot, el que no volem saber. Sapere aude : atreveix-te a saber. I doncs, quina frase més poca-solta per als temps que corren. També deixarem la pandèmia enrere, i les abraçades tornaran.
L’espai que separa el passat i el present es fa cada vegada més ample. Fa mandra recordar. Els joves diuen que no s’ha de sentir nostàlgia. És dolent per a la salut. Move forward. L’experiència del passat esdevé una absoluta raresa. No hi ha ruptures ni discontinuïtats, només l’immediat, aquí i ara. S’ha de fer tot de seguida, en una eterna sincronia. L’Instastory, el WhatsApp, el tuit. Claudio Magris constata un fenomen de “memòria curta”. Diu que aquest fenomen l’impressiona. Se’n va adonar per primera vegada a Harvard, quan només cinc o sis persones a classe sabien qui era Stalin. ¿Es pot entendre el segle XX -i l’actual- sense la devastació de Stalin? ¿Es pot pensar en el present i en el futur sense conèixer les tragèdies del passat?
L’escriptor francès Georges Perec va patir una amnèsia infantil total. No recordava res de quan era petit fins als dotze anys. La seva obra literària va ser un intent de reconstruir aquest blanc. Com es pot escriure una autobiografia sense memòria? N’hi ha per llogar-hi cadires. Perec va abordar la comesa inventant un doble relat de la seva vida. Per una banda, el mite: una illa fictícia, que es diu W, on va néixer. Per altra banda, els fragments de records que cal anar corregint perquè mai no acaben de ser del tot precisos. El seu primer record és el d’una lletra, que el nen reconeix en un text, assenyalant amb el dit. Però no era un llibre, era un diari. I no era una lletra, era una paraula, potser el seu nom de pila. N’hi ha prou amb retrobar-se en família per desplegar totes les versions, algunes contradictòries. Igual que les faltes d’ortografia en un dictat escolar, quan s’intenta desfer el fil de la història, les confusions proliferen. El mite, en canvi, és autèntic, coherent, concret. El mite és ideològic: pretén conservar l’ordre establert. Dona seguretat enfront les vicissituds de la memòria. A W hi viu una societat d’atletes, organitzada a partir d’uns permanents Jocs Olímpics, on les classes socials, esportistes i entrenadors, es dediquen en cos i ànima a una única cosa: vèncer.
La memòria llarga, en canvi, no guanya gairebé mai. Quan ho fa, és per rescatar les restes del naufragi, i per equivocar-se, no pas per endur-se una medalla. Perec va veure per darrera vegada la seva mare a l’Estació de Lió, a París, durant la Segona Guerra Mundial. L’acompanyava al vagó de la Creu Roja que salvaria la vida al nen de sis anys, un supervivent. La mare li va comprar una revista infantil. A la portada hi sortia en Charlot llançant-se en paracaigudes, amb els tirants penjant de la lona. Perec d’adult serà militar. Es llançarà en paracaigudes des d’un avió al mig del cel, al buit. La memòria molt sovint és com la vida: aquest instant de llançar-se al buit, d’atrevir-se a saltar agafat d’alguna cosa, per exemple un paracaigudes.
La memòria llarga que s’escriu fa com una punta de coixí, és enrevessada i terrible. Punxa si claves l’agulla al lloc que no toca. La memòria curta, en canvi, fa de mal dir. És com l’impuls per saltar al buit sense paracaigudes, en aquest efímer circuit del cos. Alehop! Busca la caiguda lliure, perquè no ha conegut la temença, en la nit fosca, davant del sofriment que torna. Sempre acaba encenent la llanterna del mòbil per no ensopegar més. Comptat i debatut, la memòria curta és això: l’obstacle principal per escriure una vida.
Anna Pagès és professora a la FPCEE-Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.
