La mentalitat europea contemporània (1938)

D’Alexandre Galí (Camprodon, 1886 - Barcelona, 1969) a Revista de Catalunya (15-X-1938). Últim article publicat per ell tres mesos abans de sortir cap a l’exili, experiència amarga d’aquest pedagog renovador narrada per Carme Galí, una de les seves netes, en un llibre ben documentat, editat per Gregal i presentat el 17 de novembre a l’auditori de la ICCIC.

[...]

Per a refermar el concepte de mentalitat europea no ens serà inútil d’assajar-nos a esbrinar sumàriament a qui devem la forma expressiva en el nostre llenguatge d’avui. La primera cosa que hem de reconèixer és que, en ordre a la forma, al llatí vulgar del qual s’han derivat les actuals llengües neollatines, potser no li devem res. A fortiori es podria dir el mateix del vell germànic, per exemple. L’afirmació és potser una mica arriscada, però el procés de desenrotllament de la llengua escrita en els països moderns ens autoritza a formular-la. Quant al llatí, així com la llengua parlada va estendre’s i va anar evolucionant sense solució de continuïtat, la llengua escrita va haver d’ésser reconstruïda peça a peça i amb quantes dificultats! Els elements formals del llatí i, per tant, allò que en el llatí era mentalitat, va incorporar-se tardanament, en èpoques ja avançades de la llengua, d’antuvi a poc a poc, a través dels primers tempteigs escrits o literaris filtrats ja pels temperaments locals; després, quan es va imposar l’estudi de les llengües clàssiques, en el Renaixement, amb una gran embranzida. Però en el Renaixement, sobretot a Castella i a França, les llengües ja eren gairebé majors d’edat, ja gairebé anaven soles, ja tenien la seva personalitat, i la influència llatina no podia, per tant, senyorejar en el camp de la llengua. [...] Així, doncs, els elements d’aquesta llengua formal pròpia de la mentalitat europea, podem gairebé considerar-los autòctons. Fetes les excepcions dels grans autors que ultrapassen les races i els segles -Plató, per exemple- podríem afirmar que la nostra mentalitat expressiva és filla de les grans personalitats literàries de l’Europa cristiana i de les seves escoles, quan han existit. En destriar, però, aquest fons de mentalitat expressiva, cal posar de banda amb molta cura el que només és llengua. La llengua catalana deu molt a Ramon Llull; li deu tot, si es vol, menys les formes expressives pròpies de la nostra mentalitat actual en comunió amb la mentalitat europea. No les hi pot deure perquè Llull no les posseïa. En un ordre semblant de consideracions, podem afirmar que tampoc no devem gaire a l’escola trobadoresca. El seu llenguatge no és el nostre llenguatge, perquè la seva sensibilitat no és la nostra sensibilitat. Però arribem al Petrarca de la poesia vulgar! El panorama canvia. Ja som a casa nostra. Algú ha dit que el Petrarca és en ordre al temps el primer poeta modern. Té una sensibilitat que s’assembla a la nostra per la raó senzillíssima que la nostra s’assembla a la d’ell, com els fills fan pensar en els pares. Petrarca, sortint del convencionalisme -per nosaltres almenys- de la vida i l’amor medievals, ens posa per primera vegada en contacte amb l’amor i la vida reals, o amb una altra mena de vida i d’amor, que encara sobreviuen en nosaltres. [...]