05/12/2021

Una mesa perseguida

3 min
Una mesa perseguida

La mesa del Parlament o, millor dit, una part dels seus membres semblen predestinats a ser jutjats per desobediència al Tribunal Constitucional. No és gens normal que això passi en una democràcia. De fet, és una excepció absoluta. En les relacions entre els Parlaments i la justícia constitucional es fa molt estrany aplicar la idea de desobediència, degut a la naturalesa de la institució parlamentària i de les funcions que tenen atribuïdes els tribunals constitucionals. Fins i tot en el cas que un Parlament insisteixi en tornar a aprovar lleis amb contingut igual o molt semblant a d’altres de prèviament declarades inconstitucionals, aquest fet no s’ha vist mai com una desobediència amb possibles conseqüències penals. El delicte de desobediència està pensat per als conflictes entre la jurisdicció ordinària i les autoritats governatives. La seva extensió a les relacions entre els Parlaments i la justícia constitucional és un despropòsit.

Tot va començar, com és sabut, quan el Parlament va aprovar a finals de l’any 2015 la resolució d’inici del Procés. Quan es va impugnar aquella resolució, el TC va acceptar la proposta del govern de l’Estat d’advertir els membres de la mesa del Parlament que s’impediria o paralitzaria qualsevol nova iniciativa parlamentària que pogués desenvolupar els propòsits declarats en aquella resolució sobre l’autodeterminació. Més tard, el TC va fer el mateix amb la primera resolució del Parlament que feia un posicionament crític sobre la monarquia.

L’establiment sobre una mesa parlamentària d’una obligació d’aquesta mena, amb l’amenaça de possibles responsabilitats penals en cas d’incompliment, no té, en la meva opinió, un fonament jurídic sòlid. I el més paradoxal de tot és que la seva feblesa deriva precisament de l’aplicació de principis constitucionals, uns principis que el TC hauria d’haver tingut molt presents.

Les iniciatives parlamentàries responen a l’exercici del dret fonamental de participació política i s’ha de filar molt prim quan es tracta d’impedir que siguin admeses a tràmit per motius de constitucionalitat. Una iniciativa no implica cap expressió de voluntat per si mateixa que pugui ser contrària a la Constitució o a cap llei, perquè només dona lloc a un procediment parlamentari que pot acabar en via morta, amb un contingut diferent de l’inicial, o bé amb un contingut igual. Si aquest contingut resulta inconstitucional, sempre es pot impugnar i el TC pot exercir el seu poder d’anul·lació.

Imposar a la mesa del Parlament l’obligació d’impedir o paralitzar iniciatives pel sol fet que poden arribar a tenir un resultat semblant a un acte parlamentari previ declarat inconstitucional, és una mesura preventiva excessivament restrictiva del dret dels parlamentaris i de l’autonomia de la cambra, i imposa a la mesa una funció contradictòria amb la seva funció natural, que és la d’admetre a tràmit totes les iniciatives que compleixin els requisits formals establerts al reglament del Parlament, sense entrar a verificar-ne el contingut.

Una altra qüestió molt delicada que suscita aquesta càrrega imposada a la mesa és la inseguretat jurídica a què se sotmet els seus membres en la funció d’admissió a tràmit de les iniciatives. El cas del dret d’autodeterminació n’és un exemple molt clar, perquè el mateix Tribunal Constitucional ha declarat reiteradament que defensar-la i promoure-la és legítim i constitucional, sempre que no es vulgui materialitzar al marge dels processos de reforma constitucional. Certament, en la XI legislatura el Parlament va optar pel camí de la unilateralitat, però això no significa que el Parlament no pugui reiterar la seva voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació perquè aquest exercici es pot fer de manera diferent. Tanmateix, és evident que aquest important detall ara es passa per alt i el fet de tractar l’autodeterminació en seu parlamentària es converteix automàticament en sinònim de desobediència. Com també s’hi converteix expressar una crítica a la monarquia, que s’exclou del debat polític amb una interpretació desmesurada de la seva inviolabilitat.

La vigència dels advertiments a la mesa no es justifica de cap manera després d’acabada la situació excepcional que es va donar en la XI legislatura i no poden ser utilitzats per situar els membres de la mesa en l’atzucac d’haver d’optar entre ser censors de les iniciatives presentades pels grups parlamentaris impedint que la cambra es reuneixi per debatre-les, o bé assumir el risc de ser processats per desobediència.