Una mica d’autoestima, catalans
1. Potser hi hauríem de posar remei. Des de fa un temps, detecto una tendència preocupant, gairebé patològica. És la baixa autoestima per les nostres coses. Per una mena de provincianisme induït, sovint quedem embadalits per notícies que venen de fora i que els mitjans, també els d’aquí, ens refreguen com si fos sempre la millor opció. Cada Nadal, per exemple, sembla que hauríem de desitjar tenir la il·luminació dels carrers de Vigo. O, tot d’una, lloem un munt de coses de Madrid que entomem com si fos l’ideal de vida. Des de les exposicions del Museu Reina Sofia fins a la llibertat horària de botigues o la diversió infinita als bars de matinada. Enhorabona, ja s’ho faran. I si, més enllà de flagel·lar-nos pels resultats de l’informe PISA i per la mala jeia perpètua de la justícia espanyola, valoréssim més allò que ens envolta?
2. No estem tan malament si, qui ve aquí, s’hi vol quedar a viure. Tants caps tants barrets, cadascú té els seus motius. Pel mar, pel clima, per l’aire de barri del Poblenou, per Gaudí o per la bellesa absorbent de Girona. L’Empordà, Montserrat, els Pallars, el Delta, el Gòtic, el Romànic, les superilles, Port Aventura o el Barça, cadascú per on l’enfila, són pols d’atracció. I una oferta de restaurants com enlloc: molts, per a tots els gustos, de tots els preus, i alguns de tan bons que justifiquen tota una vida.
3. En el got mig ple hi poso el Clínic, la Vall d’Hebron i Sant Pau, que surten als millors rànquings assistencials. Tenim un hospital pediàtric de referència mundial. Científics que investiguen arreu del món i que publiquen a les revistes de referència. Una indústria farmacèutica molt potent. Una indústria que, en els sectors més diversos, exporta com mai. Una pila d’empreses tecnològiques que han sabut ensumar els signes del temps. Un teixit comercial que malda –persiana amunt, persiana avall– per no deixar de somriure malgrat que els peixos grossos se’l vulguin cruspir. I milers de persones que, abans que s’inventessin les start-ups, ja feien coses que tenen molt sentit, hi dediquen hores i il·lusions, i sovint ens fan la vida una mica millor. I un grapat d’exemples de solidaritat, de l’Open Arms al Gran Recapte, que diuen molt d’un país. Quan ens hem de bolcar per una causa, sempre hi ha algú disposat a posar-hi la banya, diners i bones intencions.
4. Tenim una llengua que es parla en quatre estats europeus, malgrat les traves i les tírries d’un Estat en contra. La nostra literatura és de primer nivell, amb un munt de talent jove i patums consolidadíssimes que lamenten, i amb raó, que no se’ls fa prou cas. Tenim artistes i fotògrafs als museus amb més cues del món. I arquitectes que ens alegren la vista, des del Modernisme de fa cent anys fins als que construeixen amb els materials sostenibles i les línies modernes d’avui. Músics de tots els gèneres que els contracten per omplir teatres i sales de concerts. Pel que fa al setè art, ja es parla català a Berlín i, com acabem de veure, a la cerimònia dels Oscars hi traiem el nas.
5. En aquest inventari, volgudament escrit sense noms propis per no ferir susceptibilitats a la Catalunya de la pell fina, cadascú hi pot afegir la seva llista de motius d’orgull de país. El resultat final l’haurem construït entre tots, dia a dia. Amb esforç, generositat i pencant de valent. Molt sovint, al marge de la política. O, més ben dit, malgrat la política. Ara mateix, que els pressupostos més elevats de la nostra història depenguin d’un Hard Rock és per engegar-los a pastar.
