21/07/2021

A mig gas contra el feixisme

2 min

“Memòria històrica” s'ha convertit en una altra frase feta que vol dir poca cosa. S'ha establert la idea nociva que existeix una pugna (una “guerra cultural”, en diuen ara els que volen anar d'entesos) per fer prevaldre un relat sobre la Guerra Civil Espanyola, el de “les dretes” o el de “les esquerres”, com si tan sols es tractés d'això i com si parléssim de posicions equivalents, que s'enfronten en igualtat de condicions. En la simplificació que es ven, figura que a una banda hi hauria el PP i Vox, a l'altra el PSOE i Unides Podem, i encara hi hauria la versió “dels catalans”, que sempre han de desentonar. 

En realitat la qüestió és de molta més transcendència, i el que ens hi juguem no és que tal partit o tal altre se surti amb la seva, sinó superar el llastre feixista que arrosseguen les institucions i la política espanyola com a conseqüència de la seva història recent, o no superar-lo mai. La Guerra Civil va començar fa tot just vuitanta-cinc anys, que es van complir diumenge passat, com recordava Ferran Sáez al seu article . Això vol dir que la Guerra Civil és plena actualitat, i, com que la van guanyar els feixistes, és necessari tenir present que no estan disposats a perdre els privilegis que van obtenir amb aquella victòria. En això es pot resumir tot el discurs, l'acció política i la raó de ser de Vox, la de Ciutadans (ara pinten poc, però ocupaven l'espai que ara ocupa Vox) i, per descomptat, la del PP, que és l'ou de la serp, per fer servir els mots de Xammar. En poc temps, Pablo Casado s'ha mostrat d'acord amb les tesis de l'extrema dreta ultranacionalista sobre la Guerra Civil: una al Congrés, quan va deixar anar una flatulència verbal segons la qual la guerra havia estat “l'enfrontament entre els que volien democràcia sense llei i els que volien llei sense democràcia”, un malabarisme retòric que tornava a incórrer en la indecència de presentar els dos bàndols des d'una suposada igualtat. I l'altra aquesta setmana, quan en un acte del PP, presentat per ell mateix, Casado no tan sols va escoltar impassible com l'exministre d'UCD Ignacio Camuñas negava el cop d'estat del 36 i culpava de la Guerra Civil directament el govern de la República, sinó que, en acabar, li va agrair les seves paraules. Les autoritàries actuacions, aquests dies, del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Comptes ens recorden la forta salut de què gaudeix aquesta mateixa extrema dreta ultranacionalista dins la justícia espanyola.

Davant d'aquest panorama, el PSOE es despenja amb un nou exercici de càlcul partidista amb la nova llei de memòria democràtica (han modificat una mica el sintagma), que no reconeix les víctimes i que respon a la vella i barroera tàctica: “Si no agrada al PP ni a Podem ni als catalans, vol dir que anem bé”. Greu error. Ja han anat pels bascos, pels catalans, pels de Podem, pels ecologistes, per les ONGs que ajuden els migrants i refugiats. Qualsevol pot ser el pròxim i, com en el poema famós de Martin Niemöller (atribuït a Bertold Brecht), no quedarà ningú a qui demanar ajut.

Sebastià Alzamora és escriptor