Al millor museu d’Europa, a València

Fa uns dies vaig ser a València i vaig tenir ocasió de visitar el millor museu d’Europa, segons els premis EMYA (sigles en anglès del Millor Museu Europeu de l’Any), concedit pel European Museum Forum. Es tracta de l’Etno, que és el nom pel qual es coneix el Museu Valencià d’Etnologia, ubicat dins el Centre Cultural La Beneficència, un antic hospici del segle XIX que des dels anys 90 ha estat rehabilitat com un equipament cultural de referència. La visita va ser més breu del que jo hauria volgut i del que l’Etno es mereix, però em va resultar més que suficient per constatar que el jurat del premi EMYA no s’havia equivocat.

L’Etno de València és un museu excel·lent, ric de contingut, clar i atractiu en la manera d’exposar-lo, i imaginatiu i divertit en els seus criteris de museïtzació. Això pot resultar fins a un cert punt sorprenent, tenint en compte que als museus etnològics i/o etnogràfics els acompanya una fama, no del tot immerescuda, de cosa rància i atrotinada. Però l’Etno és just el contrari d’una col·lecció de rampoines feta i deixada estar. La sorpresa disminueix en recordar que aquest museu va ser ideat per Joan Francesc Mira, que, a més de ser un dels homes de lletres més rellevants i més europeus –en el sentit més exigent del terme– de les lletres catalanes actuals, és també un antropòleg de mirada àmplia, conscient i preocupat per la responsabilitat de les institucions democràtiques com a transmissores del coneixement entre la ciutadania. Parlant precisament d’això, fa una mica de ràbia, o de vergonya, haver encara de recordar la importància de Mira com a assagista i novel·lista, i també com a traductor al català d’alguns dels textos essencials de la cultura occidental, com ara l’Odissea, la Divina Comèdia o els Evangelis.

El mateix mecanisme (de desídia, de descurança, de falta d’atenció per la pròpia cultura) que fa que molts conciutadans no coneguin millor l’obra de Mira és el que explica que tinguéssim un museu com l’Etno a casa nostra –València és casa nostra, casa també de catalans i illencs– i ens ho hagi de fer saber una entitat internacional com el European Museum Forum, en comptes de saber-ho de la manera que en principi hauria de ser natural, és a dir, pels nostres propis mitjans. L’Etno és un museu que per si mateix fa que valgui la pena anar fins a València (tot i que anar a València sempre val la pena, i ara que hi tornaran a governar els fatxes, encara amb més motiu). Els museus, com les novel·les o les pel·lícules, o com les cançons, expliquen coses, i l’Etno explica, precisament, què és València i la seva història moderna, que és la nostra. Aquesta combinació de vida urbana i rural, de turisme i productivitat industrial, de migracions i de mediterraneïtat, de festa i sol i llum i alta cultura i tradició i espanyolització i globalització, tot lligat per la llengua i la cultura catalanes com a fonaments –discutits, atacats, però fonaments– de cohesió social. És, ja dic, la història, la vida actual i la fesomia de València, que són les nostres.