Millorar la formació dels mestres és possible
Si volem una educació de qualitat, cal prestigiar de debò la professió docent. És a dir, garantir una formació inicial que sigui rigorosa. No hi ha sistemes educatius d’èxit sense mestres excel·lents, ni mestres excel·lents sense una carrera prou exigent perquè atregui estudiants brillants i vocacionals. Els països que lideren els resultats educatius ho tenen clar: només accedeixen als estudis de mestre els millors expedients, el professorat és seleccionat amb criteris clars i els estudiants reben formació intensiva i mentoria de qualitat. Les seves facultats d’educació tenen un fort compromís amb el rigor acadèmic i prestigi reconegut.
A Europa, Finlàndia, Estònia, Irlanda, Portugal i els Països Baixos han consolidat models sòlids de selecció i formació: accés exigent, programes universitaris que també ho son, pràcticums supervisats i una cultura professional en què l’avaluació formativa –entre iguals o amb mentors– és cosa habitual. Són les rutines de l’excel·lència: la reflexió sobre la pràctica, la indagació docent i la col·laboració entre mestres posades al cor de la professió, tot generant entorns de confiança per aprendre i créixer professionalment.
A Catalunya, malgrat que afirmem valorar els nostres docents, la imatge social dels estudis de mestre continua essent deplorable. Convertir aquest cercle viciós en un cercle virtuós exigiria elevar l’ambició de les facultats d’educació, reforçar-ne el prestigi acadèmic i situar la formació docent al centre de qualsevol projecte de país que vulgui garantir l’èxit educatiu.
Les propostes de la Conferència de Degans de les Facultats d’Educació (CoDE) han reobert el debat sobre la formació inicial. El Libro blanco planteja allargar magisteri fins a cinc anys amb un màster d’especialització i introduir una prova específica d’accés al grau. Millorar la selecció prèvia és un pas en la bona direcció i s’alinea amb el que proposava ja fa anys per a Catalunya el Programa MIF, en línia amb els sistemes d’alt rendiment que valoren competències de comprensió lectora, raonament i aptituds professionals abans d’entrar als estudis.
El MIF és un programa de millora de la formació de mestres impulsat el 2013 pel Consell Interuniversitari de Catalunya i el departament d’Educació, amb la participació de totes les universitats públiques i privades. Ja el 2016 va proposar accions estratègiques per reforçar la formació del professorat, entre les quals destacava una estructura comuna per a tots els docents –d’infantil a secundària– basada en graus de tres anys i un màster de dos. L’últim any havia de ser una residència en un centre, selectiva i amb un pla formatiu d’immersió professional, en estreta col·laboració entre universitats i Departament. Caldria recuperar aquell plantejament i valorar-ne de nou la vigència.
Ara bé, el debat s’ha de centrar en afegir anys? O en afegir continguts com la inclusió, l’educació emocional o la digitalització? Potser la clau seria una nova cultura docent: mestres reflexius, capaços d’indagar sobre la seva pròpia pràctica, de prendre decisions fonamentades en contextos complexos i de generar nou coneixement. Els mestres han de ser professionals capaços de treballar en entorns educativament difícils i continuar formant-se al llarg de la vida. Com recorden en el seu darrer llibre Jaume Cela i Joan Domènech, els docents aprenen sobretot de l’experiència, l’observació i la reflexió sobre la pràctica, i no tant del registre, l’estadística o l’evidència científica. No es tracta d’aplicar manuals, sinó d’acompanyar futurs docents perquè resolguin problemes i s’adaptin a realitats canviants.
Diversos països europeus i de fora d’Europa ho fan així. A la Gran Bretanya es pot accedir a la docència amb un grau universitari en qualsevol disciplina (qualsevol: un grau d’història, biologia, enginyeria, economia...) seguit d’un postgrau docent (PGCE o màster), pràctiques estructurades i residència amb mentoria de dos anys. És a dir, sis anys de formació: tres anys de grau més un de màster i dos de residència (amb sou). Aquest model posa èmfasi en la selecció prèvia, la qualitat pedagògica i la innovació, en comptes d’insistir en el grau inicial. Experiències com Teach First mostren que, si les universitats no es posen les piles, altres organismes i xarxes d’escoles ja formen docents i generen vies alternatives que poden captar els millors candidats.
A Catalunya, caldria reforçar la col·laboració entre universitats i centres educatius: professorat universitari amb experiència escolar real, mestres en actiu implicats en la formació, pràctiques de residència en centres de referència i equips mixtos que desenvolupin projectes d’innovació i recerca. Com apuntava el Programa MIF, cal superar la separació artificial entre primària i secundària: la complexitat de la docència és alta en totes les etapes i cal un model coherent de grau + màster + residència que permeti mobilitat i desenvolupament professional continu.
Però en som lluny: tot i l’abundància de textos i estudis que orienten cap a on hauria d’anar la formació inicial, les facultats continuen massa allunyades de la realitat escolar. Només avançarem si universitats, administració i escoles treballen col·laborativament i creen un tercer espai de formació i innovació que actuï com a veritable laboratori de pràctica i recerca educativa.
