CRÍTICATV

El minut abans de cridar “Premsa espanyola, manipuladora”

Ho explicava a Twitter Sergio Mesa, el cap de comunicació del Partit Comunista d’Espanya. El van trucar dels informatius de LaSexta per demanar si tenien previst reunir-se en algun bar per celebrar l’evacuació de Franco del Valle de los Caídos. Que com que els franquistes tenen bars com Casa Pepe o La Oliva, volien tenir “l’altra versió”. Ell explica al reporter que no hi ha brindis previst, però sí una concentració a la Puerta del Sol. L’altre insisteix en la idea del bar. I Mesa diu que és que no hi ha una convocatòria i li suggereix que, “més que entrevistar friquis reals d’una banda i falsejats d’una altra”, podrien donar veu a militants del moviment de la Memòria Democràtica que han pressionat i treballat durant anys per aconseguir el trasllat. Per posar-l’hi fàcil, li dona el contacte d’una activista, a qui el reporter truca... per demanar-li si pensa anar a algun bar amb banderoles comunistes i republicanes.

La idea del reporter era visualment bona. Però tenia un problema: només existia com a projecció dels seus desitjos audiovisuals. Veig que, després que Mesa expliqués la seva versió de la història, ha intentat justificar-la dient que cada mitjà és lliure de triar els seus enfocaments. Evidentment, però se suposa que si treballes a informatius intentes transmetre la realitat, no pas (re)crear-la.

Dissabte a la nit era a la Via Laietana cobrint la manifestació. Abans que comencessin les càrregues, tot estava (relativament) tranquil. Però, cada cop que algú d’una televisió espanyola encenia el focus per fer una entrada en directe, un grup de joves s’arremolinava al voltant del periodista de torn i començaven a cridar “Premsa espanyola, manipuladora”. ¿Allò era realitat? Sí i no. Sí perquè els crits, en aquesta ocasió, eren genuïns. Però no, perquè estaven generats per una intervenció en la realitat que només sent naïf es podria qualificar d’involuntària.

En aquest sentit, circulen per Twitter unes inquietants imatges, de dies enrere, en les quals un reporter també de La Sexta fa un gest amb les mans, com donant pas, i tot d’una uns quants nanos a qui fa mig minut havíem vist tranquils i passius comencen a corejar lemes en contra de la premsa espanyola, mentre se’ls escapa el riure per sota el nas. Tot plegat desprèn un tuf de preparació i escenificació preocupant. Esclar, la mateixa connexió, amb el clima que es veu just abans que el reporter els esperoni, no tindria cap mena de gràcia televisiva.

La cruïlla on es troben l’espectacularització de les notícies i la intenció política tèrbola és un lloc francament inquietant.