Miquel Bezares a Cleveland
Ara que s'acosta el final d'any és un bon moment –sempre és bon moment– per fer present una de les novel·les que més gust he passat de llegir enguany: Cleveland, de Miquel Bezares, publicada per AdiA Edicions. Tots dos, autor i segell editorial, són naturals del Migjorn de Mallorca (de Llucmajor i Calonge, respectivament) i han fet plegats, en els darrers anys, un camí fèrtil. Bezares, poeta excel·lent i constructor de relats breus entesos com una forma d'orfebreria narrativa i verbal, ha publicat amb AdiA el seu últim recull de contes (Els voltants d'Olívia, 2018), el seu més recent llibre de poemes (Mal pas, 2020) i un volum recopilatori amb una tria de l'autor dels contes publicats en volums anteriors (El col·leccionista, 2022) i, ara, la primera novel·la de l'autor, que és aquesta Cleveland que va sortir la primavera passada. Tots quatre són llibres excel·lents que permeten entrar per portes ben grans al món d'un escriptor feliçment inclassificable. La literatura de Miquel Bezares combina una inflexible –i sàvia– exigència formal amb el desplegament d'una realitat en què els humans literalment exploten sota la pressió de les forces contràries de l'amor, el desig i el temps. Un poeta i un contador d'històries tan precís com juganer, líric i eruptiu a l'ensems, que a força d'insistir en la ficció acaba omplint els seus versos i les seves històries de veritat.
Totes aquestes constants es mantenen i floreixen amb nova energia a Cleveland, una novel·la que s'acull al plantejament dels short cuts, de les vides creuades al voltant d'un mateix motiu: en aquest cas un bar anomenat Ohio, a Palma, que serveix d'escenari i punt de trobada dels personatges i de les històries que carreguen, de desig i desdesig, de rendició i devoció, d'aspror i de tendresa, d'amistat compartida i sostinguda al llarg dels anys. També hi ha parelles que es fan i es desfan, que es troben i es perden, que es necessiten i es refusen, personatges que entren en combustió i d'altres que s'apaguen, moments epifànics i altres de buidor. També, al fons, necessaris, el sentit de l'humor i apunts de nostàlgia, una bella solidaritat de l'autor amb uns personatges que no són guanyadors però tampoc exactament perdedors. Són melancòlics, i això els fa pujar i baixar pels tobogans de l'esperit, acompanyats per un lector que els segueix, si se'm permet dir-ho així, encantat de la vida.
AdiA Edicions ha celebrat enguany, també, deu anys d'existència, durant els quals ha excel·lit en la publicació de llibres de poesia, narrativa i assaig literari. Ha fet de plataforma generacional, publicant llibres d'autors de primera línia com Lucia Pietrelli, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Jaume C. Pons Alorda o el mateix Pau Vadell i Vallbona, que és el fundador i editor del segell. Ha publicat novel·les importants d'Antoni Vidal Ferrando o Joan Pons Bover, n'ha rescatat de la Premi d'Honor Antònia Vicens i ha tornat a posar a l'abast llibres i antologies d'autors cabdals com Blai Bonet, Damià Huguet o Miquel Bauçà. Que continuï cent anys més.
