El miracle que l’amnistia no farà
Sánchez va justificar ahir l’amnistia amb l’argument que pot ajudar a fer que els catalans que se senten independentistes vegin que Espanya “és un bon país” per a ells. Em temo que no. De moment, la proposició d’amnistia ha servit per investir-lo a ell president i, si com és d’esperar, s’aprova a finals de la pròxima primavera, servirà perquè centenars de persones, entre les quals un president de la Generalitat a l’exili, puguin tornar a fer vida normal, i no és poca cosa.
Però demanar que canviï la visió que tenen d’Espanya la majoria de catalans, independentistes o no, és demanar-li massa a la llei. Per la senzilla raó que l’amnistia no canviarà Espanya. Més aviat tot el contrari: encara n’ha revelat la cara més hostil a Catalunya, des dels fatxes concentrats al carrer Ferraz fins als presidents González i Aznar, passant per jutges, empresaris i mitjans de comunicació.
L’amnistia no ha estat possible perquè Espanya hagi canviat o vulgui canviar, sinó perquè ha canviat Sánchez. I ha canviat perquè és un polític que interpreta més ràpidament que els seus rivals quins són els signes dels temps i s’anticipa a la pròxima jugada. L’avançament de les eleccions l’endemà de perdre les municipals i autonòmiques va ser magistral. L’hora de rèplica que ahir li va dedicar a Feijóo va ser una exhibició parlamentària, rematada amb riallades dignes del Club de la Comèdia.
Avui, al Congrés, tothom el votarà a ell, i el PP, en canvi, es quedarà sol votant amb Vox. Però Sánchez va votar el 155, va estar disposat a pactar amb Ciutadans i va prometre treballar per portar Puigdemont detingut. Ara ha canviat, però només perquè li ha calgut fer de la necessitat virtut. Si fins i tot ell ha hagut de fer una torsió interessada per pactar l’amnistia, ¿com podem esperar que Espanya sigui “un bon país” per a tots els catalans?
