01/10/2021

Mirar cap amunt

3 min
La contaminació mata mil persones cada any a Barcelona

Custodia Moreno, pregonera de les Festes de la Mercè, va començar la seva lluita des de baix, des de les barraques del Carmel i Can Baró, però fent saltar la mirada cap amunt. Ho diu ella mateixa: avui l’esquerra s’ha tornat conservadora, Barcelona ha perdut l’espurna i ja no hi ha esperit d'avantguarda. En tenim diverses evidències. Tancar al públic general la plaça Sant Jaume per la festa major de la ciutat, posant d’excusa la pandèmia (resulta que el Procicat no devia existir a Gràcia o a Sants), va posar Ada Colau molt lluny del seu “run run” inicial i massa espantada pel creixent “xup xup” que ja no la veu ni revolucionària, ni transformadora, ni amb idees. Esdevens un conservador (és a dir, un estorb) quan, sense adonar-te’n, se t’atura la música en el joc de les cadires i només penses en conservar. Hi ha, en efecte, certa música que ja s’ha acabat. Perquè de Colau allò més criticable no és el que ha fet, ni el seu passat: allò que és més criticable de Colau és el futur.

Mirant cap amunt es veu més clarament, per exemple, l’operació aeroport. Va molt més enllà de la Ricarda i del debat mediambiental: l’aeroport és una operació aterratge. “Us farem aterrar”. Massa temps somniant truites i promovent il·lusions “impossibles”, però una pista d’aterratge us farà entendre les coses. Josep Tarradellas ho diu tot com a nom: autonomia, però amb els diners i el poder a Madrid. Mentre discutíem sobre corriols camanegres, ànecs collverds i turistes galtaroges, Madrid es reservava la inversió milionària fins que assumim la nostra condició. D’això anava l’operació aeroport, més enllà del “no” pobre i dogmàtic de l’alcaldessa. És el triomf pòstum d’Adolfo Suárez (altrament dit Barajas) sobre Tarradellas (àlies “la reunió ha anat molt bé”). No, la reunió no va anar gens bé, president. Va anar tan “bé”, en tot cas, com una taula de diàleg que eludeix el tema de conversa mentre Puigdemont el va recordant. Per això ens pinten el tema del Prat com una pista d’aterratge, i mai com una pista d’enlairament. Si realment volguessin un aeroport internacional, dirigit a l’intercanvi de coneixement i de projectes, li haurien dit Joan Miró. Però esclar, aquest també era dels que miraven cap amunt.

Eixamplar-se després de l’Eixample té dues vies: una via és ser la “cocapital cultural d’Espanya” que entusiasma l’alcaldessa (i que només vol dir uns milions més per als equipaments), o bé ser la capital de la cultura del “decreixement” (que ningú no sap com es paga). Curiosament, també l’Eixample de Cerdà va ser imposat per Madrid per damunt del projecte guanyador. L’altra via és l’autòctona, la que respon més a l’encertadíssim cartell de la Mercè i no al papanatisme del cartell institucional de l’11 de setembre: fer allò que sabem fer, i fer-ho a la nostra manera. Locomotora de què? Cocapital de qui? Eh, un moment: mira cap amunt. Per damunt de les quadrícules i les pintures hi veuràs la Sagrada Família, en vies d’acabar-se. Veure-la com una mona de Pasqua que s’ha d’aturar és cosa de mones sense Pasqua, és a dir, de criatures que miren cap avall. De porucs, d’immobilistes. De conservadors.

Innovació, diuen. I creativitat, i coneixement, però cap dels conservadors d’ambdues bandes no podrà vehicular la ciutat cap aquí. Allò que ha d’arribar a Barcelona no és el perfeccionisme ideològic, ni un decreixement buit, sinó un nou esperit modernista col·lectiu que faci les coses i no estigui per històries. Si s’apaga la ciutat s’assimila el país, i viceversa. Ens ha envaït una terrible por d’equivocar-nos, una manca d’ambició impròpia de la capital del Mediterrani. El Procicat pot ser una raó o bé una excusa, així com una pista pot ser d’aterratge o d’enlairament. El racionalisme mal entès és buscar raons. Acaba castrant la imaginació, igualant-nos cap avall i, en el pitjor dels casos, fent places dures.

Potser no tenim poder sobre els altres, com el té Madrid, però podem tenir-lo sobre nosaltres mateixos. No és pistes contra Ricardes, sinó tenir una idea pròpia. Quan no tens una idea acabes parlant del que volen els altres o desviant responsabilitats, com ha succeït amb els botellons. Ah; i contra aquesta paràlisi ha de sorgir alguna cosa més que plataformes d’empresaris disfressats de societat civil i amb aires manuelvallsescos. És la gent qui ha de reaccionar, després de tants anys de penitència absurda. La façana principal de la Sagrada Família encara està per fer, al carrer Mallorca, i fa referència a tornar a néixer.

Jordi Cabré és periodista i escriptor
stats