Barcelona
Societat 20/09/2021

Custodia Moreno: "Quan l'esquerra arriba al poder sempre hi ha qui diu que t'has venut. Com ho aconseguirem, llavors?"

5 min
Custodia Moreno farà el pregó de la Mercè

Barceloma"Això és el cul del món. Però tenim aire net, poc soroll, calma, bones vistes... És una meravella". La descripció la fan la María Dolores i el Fernando, asseguts a la terrassa del local social de la plaça Raimon Casellas, on es van reallotjar en blocs de nova construcció molts dels barraquistes que, abans dels anys 90, vivien al Carmel i a Can Baró. "Passar de la barraca al pis va ser un luxe, tot i que a alguns els va acostar acostumar-s'hi," expliquen, mentre Custodia Moreno (Granada, 1943), activista veïnal que va tenir un pes molt important en la lluita per dignificar les condicions de vida dels antics barraquistes, atén periodistes.

Ella va arribar a Barcelona, amb quatre anys, a bord del Sevillano, el tren que portava migrants des d'Andalusia fins a Catalunya. Des que es va anunciar que seria la pregonera de la Mercè que pràcticament no té ni un minut ni per asseure's a escriure el text, que avança, això sí, que serà combatiu i d'estima a Barcelona. "La Custodia és d'aquelles persones imprescindibles que no lluiten només un dia o uns quants dies, lluita sempre", afegeix un altre veí, convençut que el pregó serà una mostra de "l'orgull del Carmel". "He de dir tantes coses i tothom demana que en digui tantes que no sé si m'hi cabrà tot", somriu ella.

Una pregonera que té com a principal carta de presentació ser veïna de la ciutat. Això és nou, no?

— Precisament, he demanat que em presentin com a veïna, perquè soc això. No tinc més títols. A mi ja m'han sentit tants cops cridar a la plaça de Sant Jaume o als carrers del barri que no està malament que ara m'escoltin des del Saló de Cent. No canviaré el contingut, el que canviarà serà el continent, potser hauré d’anar una mica més arregladeta... Tot i que jo vaig sempre igual, neta però vestida igual.

Veïna, però també activista feminista ja als anys 70, quan això no era tan habitual.

— Llavors ens deien de tot, a les dones que ens implicàvem en això del feminisme: que si érem les lletges... Teníem mala fama. Recordo que la primera vegada que a l'associació el grup de dones vam fer una xerrada per parlar de sexualitat i vam dibuixar l'aparell sexual femení i el masculí, la meitat de les veïnes es van aixecar i van marxar. Havíem d’anar amb molta delicadesa.

Quan li van proposar el pregó, va fer allò que fem tantes dones de dir que no s'hi veia amb cor. Què la va fer canviar d'opinió?

—  Em vaig quedar molt parada, no m’ho esperava. No va ser un no rotund, però estic molt cansada, no estic en el millor moment. Canvio d'opinió quan penso en tantes dones sense veu com hi ha al món. Sobretot en les dones de la meva generació, en la seva lluita callada, en aquells anys en què baixaven a les manifestacions del barri després de la feina a casa i havent de deixar el sopar preparat per quan tornessin. Vaig pensar que m'encantaria ser la seva veu.

Com veu ara la Barcelona de Colau, que genera odis i passions?

—  Com tots els alcaldes, però amb l'afegit que ella és una dona. Jo no dic que sigui encertada en tot el que fa, hi ha moltes coses per discutir-li, però crec s’està sent injust amb Colau. Moltes de les crítiques que rep són d’insult, de desprestigi personal. No es qüestiona un determinat carril bici o una superilla, sinó que se la insulta. Pel fet de ser dona alguns s’atreveixen més contra ella, l'ataquen més. I ha tingut mala pata, com l'esquerra en general: va fer un primer mandat, que és el de planificació, que en una ciutat com aquesta això ja és tela marinera, i quan començava el segon, esclata la pandèmia i ho para tot. Sempre que es fan grans canvis, hi ha crítica. L'únic alcalde que no en va tenir gaire, tot i que també déu-n’hi-do, va ser Pasqual Maragall, que és un geni, una d'aquelles figures que apareixen molt poques vegades. I ell també va rebre crítiques abans dels Jocs i campanyes difamatòries.

La seva relació amb Maragall va començar reclamant-li que pagués els cafès... ¿Com va anar allò?

— Un dia ens vam tancar a l'Ajuntament en plena lluita pel reallotjament dels barraquistes. Exigíem que ens rebés l'alcalde, que llavors era Serra, i ell, com a tinent d'alcalde, va dir que ens rebria, però que havíem d'anar al Bar París. Després de la reunió, ell va treure el portamonedes, va agafar cent pessetes pel que ell havia demanat i va pagar. I jo li vaig dir, així en to de broma, que començàvem malament. Allà la majoria érem andalusos, i li vaig dir que quan s'arriba a un lloc amb andalusos, el que convida paga. Aquell dia li vam dir que el convidàvem nosaltres, però que allò no es podia repetir. Tinc moltes anècdotes amb ell. Va ser un alcalde que va venir molt al Carmel.

Amb ell, vostè també va haver de decidir entre mantenir-se en l'activisme o fer el salt a la política. ¿Li va costar fer el pas?

— Vaig anar a les llistes amb ell l’últim cop que es va presentar, però no vaig entrar perquè van ser les eleccions en què va treure més mals resultats i em va nomenar comissionada pel desenvolupament integral a Horta-Guinardó. Però a l'esquerra sempre passa el mateix: quan podem entrar a parcel·les per decidir, hi ha qui t'acusa d'haver-te venut. ¿Com arribarem al poder llavors? Aquesta és la gran contradicció de l'esquerra i així ens va... La meva mare deia que no és que guanyi la dreta, sinó que perd l'esquerra per gilipolles. Moriré sense entendre com hem d'arribar al poder sense que s’enfadi ningú. He de dir que en el meu cas va ser fàcil: jo havia dit que no perquè ja coneixia els perills de fer el pas, però en una trobada de la coordinadora d'associacions del districte es va decidir que era millor que estigués dins.

Quins problemes té ara el Carmel?

— La transformació que s'ha fet al barri és gegant, però hi havia tant per fer que és quasi un pou sense fons. Asfaltar el carrer València et pot costar dos milions d'euros, però al Carmel, per fer el mateix, has de fer un mur de contenció perquè quan toquis un carrer no et caigui el de sobre. Aquest barri no s'ha acabat mai.

I encara hi ha ensurts com el del passatge Sigüenza, on ha calgut desallotjar veïns amb urgència per evitar ensorraments.

— L'enderroc del passatge estava previst des del 1986. Ho vam dir els veïns. Era un sector que es va fer tan malament que no tenia més opció que anar a terra. El Carmel es comença conèixer amb l'esvoranc [2005]. Llavors sí que van venir recursos, però encara no havíem arreglat els problemes de zones com el passatge de Sigüenza. 

Barcelona va eliminar les barraques, però no el problema de l'habitatge.

— De les coses que més m'indignen és que encara parlem de l’habitatge com que no té solució, quan no hi ha més manera d'enfocar-ho que fer habitatge públic de lloguer. Vam acabar amb les barraques horitzontals, però encara tenim molts soterranis al nostre barri on viu gent, pisos que s’haurien d'haver enderrocat i que ara s’omplen amb la nova immigració. És el que vam fer nosaltres quan vam arribar: ocupar els llocs més precaris. La història es repeteix. El que no hem de deixar de fer com a ciutadania és lluitar. Mani qui mani, el control de la gestió és nostre. Els barraquistes vam guanyar perquè vam perdre la por. Cal un activisme continu.

El 2015 deia en una entrevista a l'ARA que no és nacionalista, però que, tal com estaven les coses, votaria que sí a la independència. ¿Com ho veu ara?

— Després del que ha passat aquests anys, ja no estic tan entusiasmada, però jo em trencaria la cara per Catalunya. Vull un referèndum i no el permeten. Si fos possible un referèndum amb bones condicions, tindria un dilema, perquè jo no soc nacionalista, però com que no el permeten...

stats