Epíleg d’un vot exterior anunciat

El vot pregat aprovat el 2011 per PP, PSOE i CiU no permet un sufragi universal real

Ha tornat a passar. El vot exterior ha tornat a ser al mig de la polèmica també aquestes eleccions: sobres electorals que no havien arribat al destinatari el 21 de desembre; morts electorals que no constaven ni al consolat ni al municipi català d’origen; ciutadans a qui no s’ha concedit el vot tot i haver-lo pregat... Per no explicar que ara mateix ni tan sols el ministeri d’Exteriors pot assegurar que, tot i l’acord de la Junta Electoral Central (JEC) de considerar vàlids els vots enviats als consolats amb mata-segells del 20 de desembre, aquests vots arribin a ser recomptats per la falta de marge de temps i per les distàncies que ha de recórrer cada sobre de paper.

Avui Espanya és un país on, abans d’emetre un vot, cal pregar-lo. Però és que ni tan sols així tenen garantit aquest dret fonamental tots els ciutadans. “El dret de sufragi és universal, lliure, igual, directe i secret”, diu la llei. Però no. No és “universal” ni “lliure” a partir del moment que per haver canviat de domicili en els darrers mesos el ciutadà el perd. Tampoc ho és perquè cal demanar expressament permís per poder-lo exercir. El dret a votar no és “igual” quan la JEC acorda concedir més dies de vot als residents permanents però no als temporals, als quals discrimina, quan la realitat és que tots dos grups afronten la mateixa problemàtica del sistema. No és “directe” mentre un vot hagi de passar físicament primer per mans d’empreses de missatgeria privades -que poden decidir retornar-lo si no et troben a casa per signar-, després per mans de funcionaris als consolats i a la mateixa seu del ministeri d’Exteriors, tot plegat en el marc d’un viatge llarg i incert, abans d’arribar a la delegació provincial on serà recomptat. I no és “secret” perquè justament aquest any els sobres electorals emesos eren perfectament identificables, ja que aquest cop duien al darrere un “Rmte.” que molts votants van omplir amb les dades personals, cosa que acaba amb l’anonimat a ulls del personal dels consolats i del ministeri.

L’única bona notícia és que aquests comicis han estat els primers amb observadors en més de 100 consolats. Un total de 818 voluntaris han representat Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Ha estat gràcies a l’impuls i la coordinació de la xarxa Catalansalmon.com, el suport de l’ANC al votant i el seguiment de la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC), que aviat en publicarà un informe exhaustiu. Malgrat les suspicàcies i la prudència del personal del ministeri d’Exteriors, s’ha pogut observar una part del procediment als consolats. Però segueixen havent-hi forats negres per la falta d’accés, per exemple, als espais on durant dies s’han custodiat els vots arribats per correu. Tampoc s’ha pogut evitar que per qüestions burocràtiques (manca de certificats o fotocòpies de documentació) es descartés sistemàticament un miler de sobres amb vots emesos un cop arribats a la delegació provincial. De fet, cap de nosaltres, votants exteriors, podrà saber mai si el seu vot ha estat efectivament recomptat o descartat.

Cap dels votants exteriors podrà saber mai si el seu vot ha estat recomptat o descartat

I, tanmateix, tot i les anomalies i certes irregularitats, el vot exterior del 21-D ha tornat a ser majoritàriament independentista (54%), amb un increment de la participació d’un 4,5% i de vots per a les tres forces per la República. Aquest cop han superat el viacrucis del vot pregat un 81% més d’expatriats, el 17,5% (39.521 persones) del cens. Són pocs, però el vot exterior permet el ball d’escons final.

El gran interrogant segueix sent: on són els vots pregats que no s’han comptabilitzat? Com el 2015, ha tornat a desaparèixer al voltant d’un 30% del vot pregat. Han arribat només 27.175 dels 39.521 vots demanats. I seguirà sent una incògnita si són sobres pendents de repartir, si han estat retornats pel fet de no haver trobat l’elector a casa, si han quedat en algun racó del despatx del vot per correu... Quan sistemàticament un de cada tres vots està destinat a no ser mai recomptat en el que la mateixa directora general d’Espanyols a l’Exterior considera obertament una “cursa d’obstacles”, es pot parlar d’un sistema garantista?

Tot plegat demostra, en definitiva, que el vot pregat aprovat el 2011 per PP, PSOE i CiU no permet un sufragi universal real. Des d’aleshores, a la davallada del 85% de la participació l’han anat succeint les denúncies, comici rere comici. Tant de bo altres partits s’afegeixin a ERC, que aquests dies ha denunciat la situació tant a Madrid com davant la Comissió Europea. A la ciutadania ja no ens val que un govern posi d’excusa el servei postal estranger. I, en ple segle XXI, no té sentit seguir tancant la porta al vot electrònic, al futur, quan el recompte de vot global i les nostres gestions diàries ja són digitals. Al cap de 6 anys de constatar una disfunció, la culpa ja no és d’un tercer, sinó de qui la perpetua i no hi posa remei.

Més continguts de