La missió de Catalunya (1921)

Editorial publicat tal dia com avui fa un segle a La Veu de Catalunya (18-VI-1921), un diari que dirigia llavors “tècnicament” Joaquim Pellicena (Valladolid, 1871 - París, 1938). Diu l’historiador Josep Maria Figueres (Vilanova i la Geltrú, 1950) en el seu llibre sobre La Veu de Catalunya (2014) que la capacitat professional i l’habilitat política de Pellicena van afavorir que Francesc Cambó (Verges, 1876 - Buenos Aires, 1947), líder de la Lliga Regionalista, el preferís abans que Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) per a la direcció del diari que era portaveu oficiós d’aquell partit, hegemònic aleshores en l’espai catalanista.

Cada dia que passa ens revela un pitjor en la política espanyola. No pas el Parlament, només, sinó també els governs i l’administració de justícia i el conjunt de l’Estat i de les oligarquies que l’encarnen i en viuen, són arribats a una disgregació i a una desorientació com aquelles que solen precedir la mort d’un règim. Un Estat coherent, sense directrius d’idealitat, inicia la seva davallada; de res no li valen la majestat, la força ni el prestigi, sense un pensament nacional. Un Estat en plena trajectòria política, falleix tot d’una que les escissions i les concupiscències internes en relaxen la suprema unitat. Però quan un Estat és alhora una còrpora desfeta i balba i una animeta sense esma, pot dir-se que li és arribada, passat d’un miracle que el revifi, la caducitat ominosa, fruit d’una història de corrupció, més que natural conseqüència d’una llarga etapa de sacrificis i de glòries. Aleshores és quan els seus mateixos homes representatius pronuncien la dura sentència. En aquests moments, la Mancomunitat de Catalunya va a ser renovada. Cal que el sentit nacionalista de les vinents eleccions asseguri la consolidació i la prossecució de l’obra conjunta de la Mancomunitat i mostri, per al nostre bé i el dels homes i pobles d’Espanya que se’n vulguin aprofitar, la cohesió i l’orientació de Catalunya. Potser alguns somien encara amb polítics providencials. Caldria que es preguntessin si, tot cercant el profeta en l’aire, no pretereixen la veu i el concurs del Nacionalisme Català. Catalunya és gairebé l’únic nucli polític d’Espanya que es nodreix de la saba popular i ha restaurat un poble i una cultura; Catalunya és una solució real, experimentada; Catalunya és un ideal i és un fet. Els que la neguin rebutjaran alhora el testimoni de l’esperit i dels sentits corporals. Pitjor per a ells!