ara.cat

Xist, xist… Res a fer. Ja pots xiular si l’ase no vol beure. Ja pots cridar si el ruc no vol vi, ni amfetamines. Ja pots enrogallar-te. Ja pots emmudir. Ja pots morir. Que és el que volen, burros! Però ja no sabem qui és més somera. Se n’ha vist l’inici (i es veurà!) aquests dies d’investidura coitus interruptus. De baralla de galls rogents, rabiosos, coents, de l’esquerra nacional espanyola. D’aquest PSOE i Podem del qual tants esperaven (i esperen!) tant. Com si fossin El Dorado, l’Olimp, l’Edèn... Com si l’esquerra nacional espanyola ho hagués de solucionar tot. Com si hagués de resoldre el pollastre de Catalunya. Per què n’hi ha que es tornen a creure això? O ho volen fer creure? Per què es creu en el País de les Meravelles de l’Esquerra Nacional Letal Espanyola, que és igual que el de la Dreta Nacional Letal Espanyola? Ja pots xiular, ruc... Pregunteu.Hi ha una llarga llista. Truqueu-los. Envieu-los un whatsapp. Invoqueu-los via ouija. Parleu amb els genètics de l’esquerra catalana que sempre s’obliden volgudament perquè són els primers que parlen clar: Josep Narcís Roca i Farreras. Parleu amb els pares del federalisme: Valentí Almirall, Francesc Pi i Margall. Continueu amb Manuel Serra i Moret. Seguiu amb Lluís Companys. Aneu a petar a Josep Pallach... Cerqueu el nom i l’època que vulgueu. Tots van creure en l’esquerra espanyola: federalista, republicana, marciana, vegana, mundana, amiga... I a tots els va passar el mateix. Tots carbonitzats a la barbacoa nacional espanyola. Tot esfumat. Tot oblidat. Però la mitologia de l’esquerra nacional espanyola és immortal, biològica, passa, misteriosament, de generació en generació. Són el bomber piròman. Cremen i recremen. I se’ls creu. Malgrat que ho podem saber. Pregunteu a Vicenç Guarner, que es rosteix en un dels moments de més falsa i verinosa mitologia de l’esquerra, infernal, espanyola. Preguntem.Guarner, cap dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat. Fidel al Govern i a la República. Veritable sufocador a Barcelona de la rebel·lió militar del juliol de 1936. Militar, català i d’esquerres, ho veu i ho viu tot durant la guerra. Veu com el govern català acull amistosament el govern de la República, que es replega a Barcelona. Veu com malgrat les diferències el president Companys estén la mà i confia en el president del govern central, Juan Negrín. Veu Guarner: “Va cuidar el president català davant el govern central d’assenyalar que existien matèries que corresponien al govern de la República la legislació i l’execució; d’altres en les quals l’Estat legislava i la Generalitat executava, i d’altres que pertanyien al govern de la Generalitat la legislació i l’execució. Res de tot això tenia validesa per al doctor Negrín, i la seva actuació era gairebé dictatorial en tots els aspectes, afavorint el que anomenava la « marejada comunista » [...]. L’exèrcit estava influenciadíssim per la política i es promovien falsos prestigis militars que situaven al davant de les grans unitats persones incapaces i totalment desconeixedores de la tècnica militar moderna. L’omnipotent SIM actuava com el mal policia, que per capturar un delinqüent empresonava els cinc-cents ocupants de tota una illa de cases. El poble sentia per aquest servei la mateixa antipatia que els nostre rebesavis per la Inquisició...” Pregunteu el mal, la mortaldat, contra Catalunya i els catalans que encén el govern, amic, d’esquerres, de la República. Pregunteu. I no oblideu el que tothom va veure i patir. Com recorda Guarner: “El doctor Negrín no volia « ni oír hablar » del senyor Companys. Dies després es va saber a Catalunya que a propòsit d’unes execucions s’havien creuat cartes ben poc amistoses entre els dos presidents. De fet el doctor Negrín havia anul·lat l’Estatut català i moltes de les disposicions governamentals de la Generalitat”. Això va fer i això ha fet i farà sempre l’esquerra nacional letal espanyola.Vicenç Guarner, exiliat a Mèxic. Ell sap per què vam perdre la guerra. Perquè tornem a perdre malgrat que durant segles vam guanyar. No tenim ordre, disciplina, fe, confiança. No creiem. No sabem creure. Guarner escriu a la darrera frase del seu article “La gloriosa tradició democràtica, militar i ciutadana de Catalunya” (publicat el 1943 a Quaderns de l’Exili ): “ Oculos habent et non vident ”: tenen ulls i no hi veuen. Ja ho proclama el ruc Peter Pan: “Créixer, jo? Mai!” Creure en el País de Mai Més. Creure en ficcions. Ja pots xiular, ruc... que així es perd.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

La mitologia de l’esquerra letal espanyola

"Vacances gratis en el patrimoni de l'Estat: Moncloa 'no sap' a quants amics va convidar Sánchez", a la portada de l''Abc'

La Vall de Boí incentiva el consum al municipi a través d'un concurs de fotografia

Estrabó, el Pirineu i els pernils cerdans

“Quan perds una final sents tots els sentiments dolents”

Tusquets es queda sense títol