Que si estic d’acord amb no donar mòbils a la canalla fins als 16 anys? En termes generals, sí, tot i que l’edat biològica no és necessàriament el factor més important per valorar l’impacte negatiu de l’ús d’aquests aparells. A més, les xarxes socials tenen molts altres punts d’entrada. La política de proporcionar ordinadors a tots els alumnes fa que l’accés a continguts inadequats sigui general. I, sobretot, les pràctiques addictives s’estenen a les altres pantalles de què es disposa a casa, com les tauletes.
El lector es deu haver adonat que el meu acord era al fet de “no donar mòbils” i no pas de “prohibir els mòbils”. Per a mi, és una distinció rellevant. La meva reserva davant el “prohibir” no és pas general. Vaig fer tard a la generació del “prohibit prohibir” i crec que hi ha coses que cal prohibir. Però ara parlo d’aquesta prohibició en concret. I si tinc dubtes sobre la bondat de la proposta recent del president espanyol Pedro Sánchez no és pas per si respon a un hipotètic valor polític tàctic, com si l’anunci s’hagués fet astutament per apartar la conversa política d’unes circumstàncies adverses i portar-la cap a un terreny socialment sensible i que li podria ser favorable. No m’hi fico.
La meva reserva davant de l’anunci té una raó, per a mi, particularment forta: ¿és el govern qui ha d’educar els nostres fills, en un afer que és responsabilitat de la família? Ara, casualment, la futura prohibició va d’acord amb els meus temors sobre els usos del mòbil entre els més menuts. La mitjana d’accés al mòbil és d’11 anys, però hi ha criatures de 8 anys que ja en tenen. I més de 9 de cada 10 adolescents a primer i segon d’ESO, també. No hauríem de parlar d’una veritable pandèmia tecnològica?
Però ara posem que el govern que intervé en les responsabilitats paternes, per retirar-les o tutelar-les, és contrari als principis en els quals volem educar els fills. Cosa, sigui dit de passada, que ja passa amb freqüència en certes formacions escolars molt discutibles, carregades generalment d’una ideologia confusa i plena de prejudicis. Els pares les accepten resignats per evitar confrontacions, o perquè no en tenen una opinió clara o, senzillament, per ignorància del que s’hi fa. La pregunta, doncs, és: què passa si la intervenció reguladora d’un govern sobre afers que afecten responsabilitats que són clarament dels pares —de fet, són els qui compren i paguen els mòbils, i qui n’haurien de controlar l’ús— va en contra dels seus criteris educatius? Sabem si la prohibició té un consens prou general?
A més, si un govern intervé en un terreny que és competència de la família, ¿no és molt possible que provoqui una desresponsabilització —encara més gran— cap a la seva tasca educativa? O encara pitjor, ¿què passarà si els pares acaben esdevenint còmplices de la vulneració de la norma? Recordo que fa anys una mestra m’explicava que, malgrat la prohibició de l’escola de portar mòbils a les colònies que organitzava a primària, hi havia pares que els amagaven al fons de la motxilla per assegurar-se que podrien mantenir d’amagat el contacte amb els fills. Què faran molts pares a casa davant de la pressió d’uns adolescents desproveïts d’una eina que fins ara els ha servit per afirmar una identitat, si voleu subrogada a les xarxes, però viscuda com a pròpia? A quina banda es posaran, a la del govern o a la del fill? I la sospita no és gratuïta: ¿algú s’ha preocupat de saber si la prohibició de deixar entrar mòbils a l’aula, en un marc més controlable, s’està complint, o més d’un professor ha tirat la tovallola, cansat de fer de policia?
En aquest sentit, no sé si els assessors de Pedro Sánchez —esperem que no fos una mera ocurrència personal— han mesurat bé les possibilitats reals de fer efectiva la prohibició. ¿Serà possible que el control no es faci sobre l’usuari sinó sobre l’empresa global? Es limitarà només l’accés a determinats continguts, o també al seu ús en general o fins i tot se’n prohibirà la venda als menors, com si fos tabac o alcohol? Sabem que el mal ús del mòbil és per l’accés a continguts pornogràfics i als discursos d’odi. Però també per l’ús addictiu de continguts moralment acceptables. Cinc, sis o vuit hores diàries —l’usual— afecten greument les capacitats de concentració, el son, l’oïda i la vista... Per no parlar de les desigualtats que creen els preus elevats d’aquests aparells i la càrrega que suposen per a les economies més modestes.
No discuteixo la gravetat del problema. Però no em convenç una llei que vol fer de paraigua a la impotència o la dimissió educativa dels pares. Em convenceria més una llei a favor del compliment de les responsabilitats paternes i que, en tot cas, en sancionés la desídia. En resum: no tinc clara l’efectivitat de la prohibició i, sobretot, temo les conseqüències no volgudes que se’n puguin derivar.
