El 20 de juliol de 1969, dos astronautes nord-americans, Edwin Aldrin i Neil Armstrong, van arribar a la Lluna. Era el primer cop que una persona humana hi posava els peus: els qui tenim una edat suficient per haver-ho vist en directe per la televisió (un amic dels pares va portar un petit televisor portàtil, blanc, amb unes antenes de banya, al lloc on estiuejàvem) recordem encara els saltirons que feien els dos astronautes, que semblaven mig surar en l’aire gràcies a una força de la gravetat que és una sisena part de la del planeta Terra. Armstrong, el comandant, va ser el primer que va trepitjar la superfície lunar, moment que va resumir en una frase històrica: “És una petita passa per a un home, i un salt gegant per a la humanitat”. La petja del seu calçat sobre el sòl polsós va esdevenir una imatge icònica. Després, tots dos van plantar una bandera dels Estats Units, que havien enrigidit perquè si no, amb l’atmosfera de la Lluna, que és negligible, no voleiaria. I van tornar a la Terra. (Encara avui podreu trobar algun negacionista perdut, que s’entesta a dir que tot plegat va ser un muntatge televisiu.)
Com tots els mitjans de comunicació de l’època, la revista The New Yorker se’n va fer ressò, i va enviar una sèrie de reporters a diversos barris de la ciutat, per veure com es vivia a Nova York, a través de la retransmissió televisiva, l’esdeveniment. La informació que va publicar s’obria amb un comentari, sense signar, redactat per un dels seus redactors més veterans i insignes, E.B. White, un escriptor que havia començat a col·laborar al setmanari des del moment mateix de la seva aparició, l’any 1925, ara fa un segle. White, que en aquell moment ja tenia setanta anys, hi feia de tot, a la revista –reportatges, articles, humor, crítica, ficció–, però s’havia especialitzat en redactar “paràgrafs”, o comentaris breus, una peça periodística que requereix un ofici que ell tenia de sobra. Va agafar la màquina d’escriure i va compondre diversos esborranys. En tots ells hi predominava una idea comuna: era una llàstima que els astronautes hi plantessin una bandera estatunidenca, quan la conquesta de la Lluna era una fita de la humanitat, no pas d’un país.
En el redactat final, White deia: “La lluna és un mal lloc per a banderes. La nostra semblava rígida i maldestra, intentant surar amb una brisa que no bufa. (Hi ha d’haver alguna lliçó, aquí.) És tradició, esclar, que els exploradors plantin la bandera, però se’ns va fer avinent, mentre ens ho miràvem amb respecte, admiració i orgull, que els nostres dos subjectes eren homes universals, no homes nacionals, i que haurien d’haver estat equipats en conseqüència”. Per al redactor, era una llàstima que els astronautes haguessin emulat la cèlebre escena d’Iwo Jima i que, en canvi, no haguessin plantat “un estri acceptable per a tothom: un mocador de butxaca, blanc i flonjo, potser, símbol del refredat comú, que, com la Lluna, ens afecta a tots, ens uneix a tots”. Perquè, al capdavall, “com tot gran riu i tota gran mar, la lluna no pertany a ningú i ens pertany a tots”.
Naturalment, és temptador pensar què hauria dit Donald Trump, amb les seves ànsies d’expansió territorial, si hagués llegit mai aquest text (no hi ha perill: no llegeix, i encara menys el New Yorker). Recordem que el president dels Estats Units ha emès, aquest agost passat, una ordre executiva per processar aquells qui cremin “la gran bandera americana”, que és “el símbol més sagrat i preuat dels Estats Units d'Amèrica” (tot i admetre que l’acció entra dins la lliure expressió reconeguda a l’esmena primera de la Constitució). El pobre E.B. White, que devia ser un home bonhomiós –avui és recordat encara pels tres llibres per a infants que va publicar; els més coneguts, i que han estat portats al cinema, són Stuart Little, la història d’una família que adopta un fill que resulta ser un ratolí, i La teranyina de la Carlota–, se’n faria creus. Al cap i a la fi, ell se situava en posicions que no tenen res a veure amb les de l’actual president: després de dues guerres mundials i a l’inici de l’era nuclear, White, educat a Cornell, bescantava el nacionalisme i pregonava els drets civils i un federalisme mundial, que podien representar les Nacions Unides. El 1963 va rebre, de la mà del president John F. Kennedy, la Medalla Presidencial de la Llibertat. Aquests dies, el president Trump ha anunciat que concedirà aquest mateix guardó, a títol pòstum, a un propagandista sense estudis que equiparava l’avortament amb l’Holocaust. Decididament, els temps estan canviant, i no pas a millor.
