El món, Espanya i el futbol
Una periodista estrangera li pregunta a Yolanda Díaz si l’incident de Rubiales explica alguna cosa més profunda de la societat espanyola en el tracte a les dones o només és una qüestió del futbol espanyol.
La meva resposta: sí, aquest comportament explica alguna cosa profunda d’una societat filla recent de segles d’obediència al marit i inferioritat legal de la dona. És un derivat de “Soberano es cosa de hombres”, un calc de Torrente més que no pas un personatge del sempre més poètic Berlanga.
Rubiales encarna l’arquetip del mascle ibèric que creu que és normal que el primer que li passi pel cap a un president eufòric per la victòria és demanar “un piquito” a una jugadora, igual com eixarrancar-se i penjar-se sobre els seus malucs.
Ara, de comportaments com aquests n’hi ha a tot el món. Abans que el #S’haAcabat va venir el #MeToo, procedent dels Estats Units.
I sí, també és una qüestió del futbol espanyol, on la gent confon guanyar amb tenir raó i aleshores embogeix. Un món en què, com va dir Inda quan dirigia el Marca el 2010, calia parar Messi "por lo civil o por lo criminal". Un món d’espanyols molt espanyols als quals els molesta que la capitana del Barça aixequi una Copa amb la bandera catalana. Gent que s’agafen els testicles a la llotja, al costat de la reina, per saludar a distància un altre mascle. Gent que valora la fidelitat per sobre de la intel·ligència i premia en públic l’entrenador amb dos milions d'euros per als pròxims 4 anys, perquè ningú oblidi que et poden fer ric amb una sola paraula seva.
Aquest és el món del futbol espanyol que encara sobreviu als temps de "Pablo, Pablito, Pablete". Gent que es creu molt llesta, però que és tan curta que ella mateixa es carrega l’èxit més gran de la seva carrera. Gent que va contra direcció per l’autopista del món i es pensa que són els altres.
